Mas: el radical, el moderat i viceversa

"Per contra, d'altres personalitats de la federació de CiU com Duran i Lleida se'ls presenta amb característiques totalment oposades i amb vindicacions cap a la seva persona i el seu tarannà dialogant i obert"

A voltes amb el debat sobre la moderació i el que pugui voler dir aquesta santa genèrica paraula m'ha vingut la memòria d'un vell company d'alguna fatiga per Brussel·les. Aquest conegut davant de qualsevol circumstància polèmica referent a la relació entre Catalunya i Espanya es feia sentir dient-nos una frase que esdevingué cantarella entre nosaltres: "ante todo moderación". Per moderació aquest bon noi, en qualsevol cas, entenia renúncia per part catalana enciamada d'alguna benevolència o lleugera prebenda de la part messetària. Si fa no fa a l'estil que hom pot relacionar-se amb les bèsties o amb els nens petits. Té un sucret o una galeteta i fes allò que et mano. D'aquesta manera el xicot de torn comprenia la relació positiva que havia tingut la Catalunya moderna dins d'Espanya amb independència de règims polítics i d'altres consideracions que ell entenia sobreres i massa reduccionistes. Com deia una bona amiga amb tanta "moderación" era impossible que trobés feina i el company hagué de fer cap a terres més meridionals.

Aquesta, i no pas cap d'altra, és l'actitud cercada pels insignes vindicadors de la en un altre temps anomenada moderatio. Moderació com tolerància, prudència o radicalitat són paraules complexes, plenes de riquesa, matisos i de significació i que poden voler dir o definir-ho quasi bé tot. Fent un cop d'ull a la història recordarem com Neville Chamberlain fent ús d'una impecable moderació va pactar amb Hitler la divisió de Txecoslovàquia, decisió que amb posterioritat va ser, correctament percebuda, com un clar acte de renúncia i de covardia davant l'encarnació del mateix dimoni. Per tant aquesta actitud celebradament i primerencament moderada va convertir-se ben aviat en l'antítesi del que perseguia, ja que en acabat va ajudar a propulsar la guerra més sagnant de la història. El mateix podria dir-se del seu arxifamós rival del partit conservador Winston Churchill. El bulldog britànic, com va ser conegut, s'oposava a l'acord amb Hitler i exigia a canvi el rearmament britànic i occidental. Aquesta postura implicava que molts "moderats" presentessin Churchill com un perillós radical i bel·licista. El jutge insubornable que és la història ens ha acabat mostrant, i sense entrar amb més disquisicions, una narrativa molt més poètica per a Churchill que no pas per a Chamberlain. En la història recent de Catalunya la frase profètica i preautonòmica de Carbonell "que la prudència no ens faci traïdors" apunta i desvetlla semblants maneres i similars conclusions. Marx, en aquest cas lamento que no fos Groucho, ja ens ho deia quan es vantava que la història comença presentant-se com una tragèdia i es repeteix com una farsa.

A hores d'ara no és cap secret que hi ha una flagrant estratègia des d'ací i d'allí de presentar i caricaturitzar al president Artur Mas com un perillós radical, extremista, negat al diàleg amb el govern espanyol i a qualsevol raonament humà que mereixi o pagui la pena. Mas és, en aquest sentit, un independentista radical i forassenyat, excloent i antidemocràtic capaç de dur Catalunya a l'abisme perseguint llurs deliris separatistes. Per contra, d'altres personalitats de la federació de CiU com Duran i Lleida se'ls presenta, des d'aquests mateixos mitjans, amb característiques totalment oposades i amb vindicacions cap a la seva persona i el seu tarannà dialogant i obert. El tarannà ja comença a no ser patrimoni exclusiu d'un Zapatero que ben pareix que mai hagués estat primer ministre d'Espanya, ja que llur nom tothom, sobretot els seus, oblida i llur acció de govern es compara amb un miratge en el desert. Fóra bo no obviar la dada "moderada".

Com han dit recentment diversos polítics catalans o representants de la societat civil com Carme Forcadell de l'ANC, la gent no va fer la via catalana pel federalisme ni per terceres vies d'arribada misteriosa. La tercera via, ben mirat, va ser l'Espanya de les autonomies amb un pes maquillat i enganyós per Catalunya, la monarquia no votada i heretada del franquisme, la negació o l'oblit acordat dels crims franquistes (i també dels de l'altre bàndol) i la Constitució centralitzadora amb l'aval de l'exèrcit. Totes aquestes renúncies ben car han estat pagades i quan hem cercat maneres democràtiques de reforma –tercera via, per Déu!!!- la mateixa natura esquizofrènica de la tercera via s'ha encarregat amablement o virulentament d'esbombar-ho tot. Qui mal comença, mal acaba diuen.

Mas pot passar a la història com un moderat i un radical alhora. Un radical demòcrata defensor dels drets i deures dels catalans al capdavant d'un projecte integrador de país i on ell mateix ha maldat incansablement per arribar a un acord amb el govern espanyol. Mas pot passar també a la història com l'home moderat que anà escalant en les etapes del catalanisme i que en veure que no hi havia res a fer amb Espanya ajudà a posar final a un guió predestinat, malmès, empobridor i subordinat.

 
 

Comentaris