Mas, el dit que va assenyalar Ítaca

"Artur Mas ha de ser considerat personatge de talla històrica, al marge del judici que mereixi a cadascú. Amb tantes ombres com tenia la vella Convergència peixalcovista i comissionista -però també gradualista- i tantes llums com té el nou independentisme transversal"

Quan, el novembre de l'any 2000, Artur Mas va ser impulsat fins a la secretaria general de CDC, tots els periodistes vam interpretar que el partit de Jordi Pujol havia decidit abandonar la via sobiranista que havia explorat, tímidament, Pere Esteve, l'antecessor immediat de Mas al partit. S'oficialitzava, d'aquesta manera, l'estratègia de col·laboració del pujolisme amb el PP, una prioritat que venia del Majestic (1996) i que encara es va mantenir al llarg del seu primer mandat com a president.

 

Però, en paral·lel, va ser el mateix Mas qui va pilotar la incorporació de les bases socials del pujolisme clàssic a l'independentisme. Mas va passar de pactar una rebaixa de l'Estatut possibilista i de despatx -a esquenes de la resta de partits catalans- amb Zapatero (gener de 2006) a enfrontar-se, obertament, amb Mariano Rajoy amb l'únic suport del carrer (2012). Entre aquestes dues visites a la Moncloa, un abisme polític.

 

 

Només per aquest viatge, Artur Mas ha de ser considerat personatge de talla històrica, al marge del judici que mereixi a cadascú. Amb tantes ombres com tenia la vella Convergència peixalcovista i comissionista -però també gradualista- i tantes llums com té el nou independentisme transversal, que és capaç d'arribar al sacrifici personal però no de concretar el seu projecte polític. Mas se'n va deixant un país que, políticament, no s'assembla al que va trobar. El catalanisme encara és lluny d'Ítaca, però sabent que hi vol anar.

 

Comentaris