L’èpica ve de fàbrica. 75 anys de l’assassinat de Lluís Companys. Artur Mas declara al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un tribunal que se sent pressionat per les manifestacions democràtiques al carrer i emet comunicats perquè la ciutadania calli. Una fiscalia catalana que va presentar la querella contra el president de la Generalitat, Joana Ortega i Irene Rigau, forçada per un fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, que va dimitir dos mesos després. Un president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que ha optat per immolar les institucions espanyoles, per desacreditar-les i deslegitimar-les davant de l’opinió pública. No té valentia per abordar un conflicte polític com el català amb la negociació, i s’estima més usar els tribunals i la Constitució espanyola d’escuts, cada cop més vells i gastats.
Avui Madrid envia un missatge al món amb la gran metàfora de Mas al Palau de Justícia, reforçada per l’aniversari de l’afusellament presidencial al fossar de Santa Eulàlia. D’això se’n diu sentit d’estat. Potser el desplaçament dels membres del govern i dels partits proconsulta a l’escalinata del TSJC anticipen el que ha de venir. L’entrada en una nova fase del procés, la del xoc amb la legalitat injusta. Mas, Ortega i Rigau han insistit que no van desobeir la llei. Però durant set dies de novembre de l’any passat van caminar pels marges de la legalitat com un funàmbul sobre la corda. Rajoy, que no va poder amb la lliçó de democràcia que 2,4 milions de catalans li van fer el 9-N, pretén ara que la justícia els empenyi al buit sense embrutar-se les mans.
Hi ha qui diu que, no havent guanyat en vots, no es pot començar un procés d’independència unilateral i caldria tornar a la casella de sortida de la consulta. Però el referèndum és un impossible a Madrid, i això difícilment canviarà després del 20-D. Em temo que quan ja has llançat els daus i t’han sortit dos sis seguits, només et queda avançar, llençar-los un altre cop i creuar els dits perquè no te’n surti un altre que et faci perdre la partida. Junts pel Sí i la CUP estan remenant els daus per tercer cop. Tant important com no treure el sis és que l’acord se sustenti en un projecte d’ampliació de la majoria social independentista.
L’únic camí per aconseguir-ho pot ser prioritzar el desafiament a la legalitat espanyola sobre mesures d’impacte social. Si és així Ada Colau, Lluís Rabell i Ramon Espadaler hauran de tancar files amb els independentistes com aquests dies. Algú se’ls imagina defensant que les elèctriques tallin la llum a les famílies més pobres en ple hivern? Fins i tot a Xavier García Albiol li costarà d’argumentar. Amb el focus sobre les desigualtats que genera l’autonomisme, en contrast amb la concreció d’un procés constituent que dibuixi un país més just i sensible a la misèria veïnal, a la llarga les promeses d’Albert Rivera al cinturó taronja no hi tindran res a fer.
La reivindicació d’un referèndum pactat és perenne, però no pot monopolitzar-ho tot. No sé què en pensen vostès, però el que farà viable la independència no és obtenir l’eina de decisió, com sap molt bé Alex Salmond, sinó la fortalesa i la cohesió de la base social que força el canvi polític més enllà del que estableixen les lleis. I si arriba el moment anhelat del referèndum, guanyar-lo per golejada. I si no, avançar definitivament pel dret amb una massa popular tan majoritària que cap líder de partit espanyol, ni cap editorial de qualsevol mitjà internacional entestat en la tercera via, ni cap comentarista d’argumentari i pa sucat amb oli, pugui qüestionar-la aferrant-se a un percentatge com si fos una unça d’or. Només si el país és per a tots el voldrà lliure tothom, o gairebé.
