MARXEM D'ESPANYA

"Rita Barberà genera, a ciutat de València, un ardor ciutadà que la blinda davant els menyspreables fets de la vida real"

El mateix dia i en pàgines contigües de "La Vanguardia" llegeixo dos bons articles que, sumats, em deixen amb la meva bona voluntat democràtica aixafada com una guitarra: per una banda, Jordi Barbeta, que en sap un niu, apunta, a propòsit d'Iniciativa per Catalunya. que, faci les pífies que faci, actuï com actuï, tindrà els mateixos votants de sempre. Perquè els incondicionals d'Iniciativa són incombustibles. L'enhorabona.

Però és que al costat, el magnífic Enric Juliana parla de Rita Barberà i en uns termes que, essent innegables, esgarrifen: amb corrupció o sense, amb dèficit o sense, amb tot en contra o tot a favor, Rita Barberà genera, a ciutat de València, un ardor ciutadà que la blinda davant els menyspreables fets de la vida real. Els valencians votaran Rita Barberà amb entusiasme, faci el que faci.

Si sumem els dos articles, la pregunta és obvia: la democràcia, i el seu acte suprem que és el vot, ¿està condicionada per emocions davant de les quals els fets i els esdeveniments passen de puntetes?

Això passa amb persones concretes i amb sigles concretes. Però cal sumar-hi un altre fet que és més gegant que els molins del Quixot: que a l'Espanya eterna hi ha dos partits, i incòmodes perifèrics o subsidiaris espanyols que fan més nosa que servei. Que no ens estranyi doncs que la nova llei electoral, que la volíem neta i polida, significarà una tenalla on només comptaran PSOE i PP. "Los otros", com en la pel•lícula d'Amenàbar, són cadàvers prematurs, o cadàvers que caminen.

Per acabar-ho d'adobar, una antidemocràtica "Ley de Partidos" es veu que encara és massa curta i ara, encara que el poble sobirà t'elegeixi (ha!) i encara que siguis a la contesa electoral després de l'aval de la Junta electoral, si no fas un acte de genuflexió antiterrorista, el teu càrrec se'n va en orris. Si ets falangista i creus que cal eliminar "los enemigos de España", o ets de l'Anglada i vols tirar al mar els marroquins, o si ets antifranquista i demanes justícia, no. Només val si crides prou perquè et sentin les sordes orelles del poder que l'autodeterminació és cosa de terroristes.

Una regeneració democràtica ja no és una demanda dita en veu petita: és una necessitat biològica, si no volem que l'invent se'ns mori a la taula d'operacions, amb un supervivent Fraga cantant les absoltes.

O deixar-ho córrer, companys. I marxar d'una vegada d'un Estat hereu directe del franquisme.

 
 

Comentaris