Ens va la marxa

"La ciutadania marca el camí des de fa molt temps i potser -i si no afluixa- aconseguirà forçar que algú entengui que cal posar en marxa la política"

Aquesta setmana, els catalans i catalanes hem demostrat que ens va la marxa. Em refereixo -com vostès ja hauran endevinat- a l'èxit obtingut per la Marxes per la Llibertat. Fins al moment d'escriure aquest article, milers i milers de persones ja han desbordat els recorreguts planificats i han omplert les carreteres de Catalunya d'anhels de llibertat, de pacifisme i d'una sensació especial de pertinença a un poble ferm i combatiu. Així, les Marxes organitzades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han estat molt reeixides, per la quantitat de persones que hi han participat (malgrat ser en dies laborables), per l'organització -servidora ha participat en una part de la columna de Vic i ha estat tot impecable- i també pel pas de pantalla que reafirma el caràcter del moviment independentista.

Per què parlo de salt de pantalla? Doncs perquè crec que aquesta darrera setmana l'independentisme ha fet un salt qualitatiu. L'estratègia de les marxes, l'aturada de l'aeroport promoguda per Tsunami Democràtic i, amb tota seguretat, la vaga general que avui s'ha convocat signifiquen que, lluny del que alguns desitjaven i proclamaven, el moviment independentista és ben viu i té la capacitat de mobilitzar moltes persones de manera sostinguda (cosa que fins ara mai havia passat). Les marxes -i tot el que està succeint aquesta setmana- són la màxima expressió d'un poble que no està vençut sinó convençut de que vol exercir els seus drets fonamentals i així, assolir la llibertat.

I per fer-ho només hi ha un camí: la desobediència civil no violenta. No em cansaré de dir-ho. I és que crec fermament que aquesta és la via. I per això, és convenient saber diferenciar entre el caràcter majoritari d'aquest moviment i el que està succeint durant les darreres nits a Barcelona i a d'altres ciutats del país. Potser sí que una part d'aquests aldarulls han estat creats per algun independentista amb la paciència esgotada o per algú que creu que una pujada de to farà canviar a les autoritats de l'Estat. Però en general, em temo que la majoria del que està passant està impulsat per altres tipus de col·lectius que podrien aprofitar per fer el mateix durant una vaga general convocada pels sindicats majoritaris o bé, durant la celebració d'una victòria del Barça. Per a servidora, i sense cap mena de dubte, aquest no és ni el sentiment  majoritari, ni la dinàmica convenient. No m'agradaria que es pugui identificar el moviment independentista amb una reivindicació que es dedica a generar aldarulls públics perquè, aleshores, hauríem perdut la raó i l'argument defensat durant anys:  aquesta és una reivindicació política que només es pot resoldre amb solucions polítiques.

Per això, ara més que mai, el camí de la desobediència civil no violenta no es pot aturar. El salt qualitatiu d'aquesta setmana no es pot quedar esperant. Hem demostrat que som aquí, que ens va la marxa i que no ens aturarem. La ciutadania que reivindica la independència continuarà caminant, malgrat estiguem davant d'un retrocés de llibertats brutal en un estat on manifestar-se i desconvocar una mobilització pot significar, com a mínim, un delicte de sedició. Ara només podem persistir i forçar una solució política. Ai las! Així ens ho han demostrat els manifestants de Hong Kong i els indígenes de l'Equador.

 

I mentrestant, la política s'haurà de posar les piles i començar a reaccionar de manera més activa. No en va -i després de la resposta institucional de perfil baix als 100 anys de presó imposats als nostres presos i preses polítics- em sembla evident que és l'hora de que es posi en marxa, treballi amb lideratge ferm i amb un front comú estratègic dels diferents partits independentistes bastant més gran del que varen exhibir ahir al Parlament. La ciutadania marca el camí des de fa molt temps i potser -i si no afluixa- aconseguirà forçar que algú entengui que cal posar en marxa la política. Serà aleshores, quan els nostres representants polítics hauran de tenir ganes d'anar de marxa i hauran de posar-se a caminar.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?