La Fundació Francisco Franco (FNFF) és una entitat que l’Estat espanyol considera que es dedica a fer una “activitat benèfico-docent i cultural” i és per això que els donatius que rep es beneficien de desgravacions fiscals molt importants, que van entre el 25% i el 35% de l’import cedit. Unes condicions que poden arribar fins al 75%. O sigui que si es fa un donatiu de 150 euros a major glòria de la dictadura, Hisenda en finançarà 112,5 i el seu cost real per al donant serà de, només, 37,5 euros.
És ben significatiu que la FNFF desgravi i, per contra, el lloguer d’un pis o l’empast d’un queixal, no. Però la fundació franquista no és altra cosa que una seqüela més -i no la pitjor, si es tenen en compte les fosses dels assassinats per la dictadura- d’una cultura política que amara les institucions espanyoles fins l’últim dels despatxos. És aquesta justícia patriotera, autoritària i eurofòbica; és aquell menyspreu per l’ensenyament i la cultura; és la tolerància endèmica amb la corrupció; són les demostracions, cròniques i públiques, de nacionalcatolicisme; són els cossos policials de l’Estat, violents i ultranacionalistes; és la impunitat de sempre amb els torturadors de caserna i comissaria; és la monarquia, cínica i depredadora, que borboneja, amb Franco i sense Franco…
Tot plegat és #FrancoLand, sí. Però encara és més #MartinVillaLand. És franquisme de passadís, de ministeri i de planta noble de l’Ibex. Violent en el fons, però amb formes acceptables. És una teranyina que sabem d’on ve i com funciona, però que encara ens té atrapats
