Marta Rojals (II), "L'altra"

"No és que diguem que l'obra sigui fastigosa, diem que la situació ho és, tal com ho és la nostra realitat: una merda"

Si anteriorment havíem parlat de Marta Rojals i dèiem que arribava per primera vegada amb una novel·la rica lingüísticament ubicada a la Ribera d'Ebre, ara ho fem amb una novel·la urbanita, rabiosament actual i escrita en un català estàndard que espanta —comparativament, i no sempre—, però sense perdre gens la frescor de la llengua viva, la llengua parlada, popular, de carrer.

L'altra és una novel·la ubicada al centre de Barcelona, amb la Marta, una dona emparellada i encara jove, com a eix central. En termes generals podem afirmar que l'estructura d'aquesta obra és prou diferent a la de l'anterior. Potser ens hauríem de cenyir exclusivament a aquesta obra, i direm que està composta d'una narració que avança, amb els recursos habituals de la narrativa (prolepsi i analepsi, o el que és el mateix: avançar i retrocedir en el temps interior de la narració), que de tant en tant té alguna escapada en forma de records i que els capítols són prou més llargs (ara sí que comparem, i els qui hagueu llegida Primavera, estiu, etcètera tindreu referent) que els de la novel·la anterior.

Per una banda, L'altra és —com dèiem— una novel·la rabiosament actual, i en conseqüència completament depriment i fastigosa: atur, desnonaments, prestacions de desocupació, manifestacions, negocis esplendorosos ara tancats i barrats, joves amb grans currículums que l'han de falsejar per aconseguir una feina low cost en empreses low cost—amb beneficis extraordinaris… I no és que diguem que l'obra sigui fastigosa, diem que la situació ho és, tal com ho és la nostra realitat: una merda.

Per l'altra, si dèiem que per les costures del text sempre s'hi escapa alguna cosa, ara podem dir que pels cosits d'aquestes situacions dures (i sovint deliberadament dures o no evitades) que l'Anna i el seu company, al pis cedit per un parent, viuen, observarem que hi traspua un lleu optimisme (o potser és resignació i conformisme vestit tot d'optimisme passiu?) que no sé d'on surt, però hi és. Potser és per la versemblança i autenticitat dels diàlegs de Rojals, que l'apropen «al català que ara es parla», i que fa de l'anar fent una tònica realista.

Això inclou, no cal dir-ho, la reproducció de tots els castellanismes i fraseologia actual. La prosa de Rojals és la mateixa que a la primera obra, però és prou diferent. El seu estil hi és, però no és un refregit i sí que sembla que no ha volgut fer més del mateix; i qui sap si aquest canvi lingüístic hi té a veure o, si més no, hi ha ajudat. El registre és fonamental, però també un model de llengua que en alguns casos és més neutra té la contrapartida que empobreix —a parer meu— l'aprofundiment dels personatges, que no cal dir que gaudeixen d'altres vies per ser arrodonits. Menys diàlegs, més narració.

Més enllà de tot això, em plantejo com patirà el pas del temps una obra extremadament contemporània: situació social, laboral, tecnologies. Totes les obres han de passar per aquest camí, i algunes ho fan amb més gràcia que d'altres; n'hi ha que amb el temps potser guanyen, n'hi ha que perden. Potser aquesta obra, i les que es fan en aquesta línia, serviran com a mostra d'un moment històric, d'aquí a uns anys, que molts no voldríem que passessin més. A parer meu, l'ús de tot aquesta tecnologia és gairebé costumista, i abocarà el text a una caducitat prematura estrictament en aquest sentit.
Però tot això no ho dirà ningú ara, ni la crítica ni els lectors; només el temps pot fer-ho. Mentrestant, el que podem fer és llegir la història de l'Anna i el Manel, que com moltes parelles joves dubten, pateixen, lluiten fins on poden i practiquen el qui dia passa any empeny. Quin remei ens queda si volem el conformisme?

Marta Rojals
L'altra
Barcelona: RBA La Magrana, 2014
 

 
 

Comentaris