Marta Rojals (I)

"L'obra de Rojals és un debut sorprenent i esperançador: una òpera prima, fins i tot en casos que qualitativament parlant és bona, pot passar desapercebuda o amb ben poc impacte"

Feia molt de temps que tenia ganes d'abordar la primera obra de Marta Rojals i ara, per fi, n'he tingut ocasió. Sempre és molt interessant i engrescador fer una ullada a una òpera prima perquè pot donar-nos indicacions i pistes sobre la mà que hi ha al darrere de la creació. També perquè la literatura catalana, com totes les altres, necessita noves veus i una renovació i renaixement constants; i ho dic, encara més, després que un dels grans artífexs del reviscolament de l'edició en català durant el franquisme, JM Castellet (1926-2014), hagi mort. I és llei de vida que anem avançant i no desapareixent.

I sobre els nous autors en ocasions podem equivocar-nos, naturalment, però generalment es poden veure les opcions i pinzellades que aquesta veu narrativa ens ofereix, com si supuressin a través de les costures del text. El boca-orella o la crítica poden fer-nos arribar obres genials i que, després, no encaixin amb els nostres gustos. Amb això ja hi juguem d'entrada, pot passar, però en ocasions si hi ha quòrum no és perquè sí. I és el cas de l'obra de Rojals. Comencem per ella:

Marta Rojals (La Palma d'Ebre, Ribera d'Ebre, 1975) és arquitecta de formació, tot i que actualment és traductora, editora i «fa opinió a Vilaweb». Després de l'apunt biogràfic —més per safareig que per una altra cosa— que pot ajudar-nos a contextualitzar l'obra i la referencialitat que hi ha (pressumptament) implícita, és hora de parlar de l'obra:

Primavera, estiu, etcètera se centra en el petit i gran univers d'una jove de trenta-quatre anys que torna al poble per visitar la família. Aquesta estada breu li desperta sentiments i records i, potser, el seu estat anímic (la parella l'acaba de deixar i la feina no rutlla en excés) s'acaba de somoure amb aquestes imatges constants que li vénen a la ment. L'estructura del relat és composta per instants i petites històries que fan avançar i retrocedir constantment el lector, malgrat que en línies generals, i de forma constant, s'avanci. Una estructura que, sense ser atomitzada, permet que el lector es capbussi en els records dels personatges i en les situacions que, en alguns casos, ajuden a entendre el present dels personatges, però també a veure-les d'una forma molt clara i nítida, que poden fer que el lector tingui complicitats amb el text perquè pot haver viscudes aquestes situacions.

Alhora, la veu del narrador i dels personatges és una mica «especial». Dialectalment parlant és molt interessant: les persones que s'hi dibuixen són completament naturals, i més enllà d'ajudar a constituir una versemblança sòlida, acaben per plasmar la riquesa lingüística d'un indret dels Països Catalans —sovint excessivament centralistes pel que fa al model de llengua més prestigiada. Amb això obtindrem una narració rica que aprofundeix en la llengua i en la cultura que descriu des del peu del carrer. Però que ningú no s'espanti, tot s'entendrà, i si algú no ho entén, tot això que hi tindrà per guanyar perquè aconseguirà enriquir-se lingüísticament parlant —la qual cosa, per cert, no farà sinó reforçar la consciència d'unitat lingüística de Salzes a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.

L'obra de Rojals és un debut sorprenent i esperançador: una òpera prima, fins i tot en casos que qualitativament parlant és bona, pot passar desapercebuda o amb ben poc impacte. En canvi, aquesta obra ha estat un gran èxit des del moment que es va publicar el gener de 2011 fins a l'actualitat —al gener de 2014 tenim la vuitena edició. Esperem i desitgem que l'èxit no l'hagi ofegada gens ni mica i la seva propera obra sigui, com a mínim, com aquesta Primavera, estiu, etcètera.

Marta Rojals
Primavera, estiu, etcètera
Barcelona: RBA La Magrana, 2011 (8a edició 2013) 

 
 

Comentaris