La gent que té estudis (compta el títol de l’etiqueta de Soberano) sap que l’única nevada que tenim a sobre és l’electoral. Prepara’t perquè la fotrà grossa!, pronostica el pagès recol•locat a meteoròleg polític. L’ha de fotre, l’ha de fotre, doctor albergínia. Ara, vos dir que dintre casa no pedregarà també?
Mirin, tinc tres gats i els tres es volen presentar a les properes eleccions. Cadascú amb a la seva candidatura. En resum: Minin1, Minin2 i Minin3. Molt bé. L’únic problema és que el cens felí és de… tres electors. Candidats i votants tenen la mateixa cua. Dr. Marrameu i Mr. Mèu.. Vaja, no vull avançar escenaris de futur, però pel que he vist als darrers mítings a peu de cuina tots els candidats es votaran a si mateixos. No hi haurà sorpreses ni trànsfugues per mitja dotzena d’arengades. Així, qui serà President? Hi haurà trigatet? Bigatet? Birret? Què farem? Mala cara quan morirem.
La situació gatuna nacional és la mateixa. Els minins principals (CIU i PSC) han de saber que com Peter Pan les coses ja no tornaran a ser mèu més igual. Hi ha, hi haurà, més cues al pipi-gat. Però tot dependrà de com s’espolsin les puces del nerviosisme-por-desorientació-dubtes-ànsia de CIU i de la fam-prepotència-engany-humilitat el PSC davant la presència de més cues. Vull dir que, com sap fins i tot el gos Snoopy, “gat escaldat amb aigua tèbia en té prou”. Per tant, qui aguanti la mossegada-xafada –pròpia i aliena- de la seva cua i en comptes de veure-ho com un càstig ho vegi com un alliberament farà el marrameu final. Qui obri les potes i abraci amb rum-rum serà un gat fort, diu la Bíblia dels minins.
Ara bé, ara bé. Hi ha l’altre bigoti. Perquè potser més que votar partits polítics, a les properes eleccions, només hauríem de respondre’ns Sí, o NO, una cosa ben simple. Realment, veritablement, sincerament, honestament, Catalunya, en ple 2010, ha avançat o no s’ha mogut de lloc? Vull dir que ja pots dir Espanya, t’estimo, Espanya m’escarranxo, Espanya em tatuo un Estatut al braç però s’esborra, eh, s’esborra…ja pots dir el que vulguis que… no, que no cal buscar-li cinc potes al gat. Està escrit a l’Arca de Noe.
Així, o fem com aquesta tàctica de Lo que necesitas es amor amb un José Montilla que diu que tengo una carta para ti i Guerra i tota Espanya tancant-nos, eternament, la porta en directe en una nova, i trista, exhibició d’estar atrapats al temps…. com no pot ser d’una altra manera, com no pot ser d’una altra manera. Això passa perquè ens donen corda al rellotge. Dóna-li tu corda i veuràs com ja li pots cantar les absoltes a la criatura. Perquè com escrivia, tot just proclamar-se la República el 1931, l’historiador Ferran Soldevila (i, ep, com a corresponsal del prestigiós Journal de Gèneve):
21 d’abril de 1931
“Ningú no dubta que en aquesta hora d’esperança i d’efusió, la voluntat dels catalans és constituir una estat federat amb la República espanyola. Voldran els republicans espanyols, ara que són al poder, complir el compromís signat? Sabran vèncer la secular tendència unitària i uniformista espanyola? Ho veurem aviat i aquest és un dels problemes més delicats de la República naixent”
15 de maig de 1931
“Hi ha en primer terme, la campanya de premsa monàrquica contra les aspiracions de Catalunya. Els diaris madrilenys ABC i El Debate arriben a extrems inconcebibles. La veritat hi és falsejada a gratcient, amb una il•limitada invenció. Un exemple: damunt de les pàgines de l’ABC s’ha arribat a dir que avui està plenament demostrat que l’idioma castellà va néixer espontàniament a Catalunya. Un altre exemple: mai com ara no hi havia hagut a Catalunya un sentiment de germanor envers les altres terres hispàniques; Catalunya aspira a una federació amb elles, no a la separació: doncs bé, els diaris monàrquics agiten constantment el fantasma del separatisme català i atien les altres regions contra Catalunya i les seves aspiracions. Aquesta campanya de premsa és contemplada per una campanya per sota mà, la manifestació més viable de la qual és el boicot declarat per alguns comerciants espanyols als productes catalans. No és aquesta la primera vegada que s’intenta aquest boicot: cada cop que Catalunya ha semblat a punt d’obtenir un mica d’autonomia alguns comerciants espanyols s’han apressat a anul•lar llurs comandes a la indústria catalana”.
Si veu el lector que hem canviat, que tot és fabulós, i que Espanya ens acabarà estimant i entenent, ja sap què ha de votar, si veu que (80 anys després i amb democràcia, adés i ara!) continuem igual o pitjor, doncs també. Perquè als catalans ja l’únic que ens queda per provar és anar gats la resta de la vida.
