Hi ha una cosa que em preocupa, sobre el debat que encara ha d’obrir el Parlament sobre les corrides de toros, i és com ens ho farem si prohibim els toreros i alhora pretenem endur-nos-en al llit la guiri més maca de Tossa, o l’animal més bell del món, o totes les Ava Gardners que encara passegen per aquests móns de Déu.
No sóc, que jo sàpiga, parent d’en Mario. Però l’he estat observant a “Pandora” i feia temps que no em treia el barret davant d’un exemple tan clar que la bellesa també pot ser masculina: i que té més a veure amb l’energia dels ulls que amb els bíceps. I se suposa que això de ser torero també ajudava, en aquell temps, a transmetre precisament aquesta energia o aquesta vigorositat. No sóc ni seré un defensor de les corrides: em semblen espectacles profundament depriments, profundament horteres i una exaltació de la crueltat. Tampoc no crec que es cometi una gran injustícia amb un animal, simplement crec que és una horterada i que ens mostra el nostre vessant més abominable com a humans. Però sí que crec que amb la desaparició dels toreros ens perdem una forma d’entendre la vida que passa per assumir la seva part crua, dramàtica, intensa. És cert que l’animal surt amb desavantatge i que és una vergonya que ens venguin els toros com a espectacle de lluita entre iguals: voldria saber quants toros moren a la plaça i quants toreros, en comparació. No, no és aquest el tema. La valentia no és el tema, el toreig és una disciplina covarda. No vaig per aquí.
Diuen que els qui no volem prohibir els toros som uns hipòcrites perquè en democràcia cal prendre decisions i cal prohibir coses. Escoltin, jo sóc un antitabac aferrissat però no m’agrada que es prohibeixi fumar en un racó dels bars o restaurants. Hi ha coses que són desagradables, dolentes per a la salut, males pràctiques, però en això segurament també consisteix la vida. I el que dic és que ens estem perdent parts importants de la vida, no pas detalls insignificants en favor del progrés, sinó parts importants del que és sentir-se viu i del que és la sensualitat i del que és la llibertat. Ens estem fent massa uniformes i massa avorrits, i ja no admetem ni tan sols les excepcions. És com aquell que demana que la Sagrada Família tingui en regla tots els permisos de construcció, com si Gaudí no fos una excepció a honorar. Com si el temple expiatori estigués fet d’envans. Ens estem carregant formes de viure i això és el que em sap greu, perquè prohibir corrides o prohibir tot petit racó per als fumadors és prohibir llenguatges i cultures. És prohibir l’encanteri que es va produir a Tossa, és donar la raó al cornut de Frank Sinatra. Que prohibeixin els amants, que prohibeixin la passió, que prohibeixin les copes de vi o de cava. Iniciativa legislativa popular. Realment, el gran defecte de la democràcia és que la majoria guanya. I la majoria, a casa nostra, odia les excepcions. Més ben dit: els té pànic.
