Que el govern d’Espanya està intentant aprofitar el Brèxit per veure si pot aconseguir, ara sí, que Europa els compri allò de “Gibraltar, Espanyol”, és tan groller i tan obvi que ha obtingut una resposta a l’alçada per part del britànics. M’hi identifico? No, ni amb els uns ni amb els altres, però paga la pena apuntar que des d’Espanya, on sovint es critica Catalunya per les seves reivindicacions històriques, i les qualifiquen d’anacronisme, haurien d’aplicar-se la seva pròpia medicina per una pura qüestió de coherència (que no tenen). D’això no, però del que sí que van sobrats és d’un estil, marca de la casa, que ahir el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, va descriure com “fer el pinxo”.
A Catalunya fa temps que patim aquest tarannà que bàsicament consisteix en l’absència de diàleg excepte en els fronts que al poder espanyol interessa i, per a la resta, au a utilitzar tots els mitjans necessaris, gairebé mai escrupolosament, per amenaçar l’adversari, assetjar-lo i si s’escau lapidar-lo fins que se n’espera la rendició incondicional. És una pena però potser a ulls del món aquest procedir que ara veuen que de nou s’aplica sense fronteres mereixeria d’una aturada en el camí. Igual així tenim algun punt més a favor del que està passant a casa nostra.
Un manifest de fa pocs dies fet públic pel Col·lectiu Praga, format per acadèmics de renom independentistes i no independentistes, deixava clar, per si ja no s’havia dit prou i de forma suficientment argumentada, que la proposta de referèndum que es fa des de Catalunya és del tot constitucional. I a Espanya au a contestar amb aquell “lo que no pue’ se’ no pue’ se’ y adema’ e’ imposible“, que deia el torero. Contesten amb això i amb els tribunals, i amb la policia, i amb “destruir la sanitat catalana”, i amb tot allò que s’escaigui i que tinguin a mà per mirar d’anorrear qui s’oposa als seus designis.
Amb el cas britànic han quedat retratats, i no només perquè els de May i els de Gibraltar han contestat ben ràpid que els de Rajoy no hi tenen res a pelar i que en tot cas qui acabaria decidint seria el poble gibraltareny via vot. Els han deixat retratats al món perquè aquest episodi no pot dir ningú que és política interior d’un Estat membre. I al cap de poques hores, el ministre espanyol Dastis, rectificava. L’exemple britànic o les coses de tenir un Estat propi. Enveja sana. Estímul extra.
