Si res no canvia al darrer minut, tot sembla indicar que al març tornarem a votar. Això és així perquè malgrat la victòria de l’independentisme amb un 48% dels vots i amb setanta-dos diputats, Junts pel Sí i la CUP no han estat capaços de posar-se d’acord. El no acord no deixa cap altra opció que no sigui tornar a les urnes, atès que durant tres mesos s’han trencat massa coses, s’han destapat moltes cartes i han caigut alguns mites. Ara és evident que existeix una decepció important en bona part dels votants que van creure en el projecte independentista i una empipada descomunal entre aquells que pensaven que un acord seria possible. El trànsit entre la tristesa i el cabreig s’ha convertit en un camí d’anada i tornada pels gairebé dos milions de votants secessionistes. Tanmateix, si es confirma que al març caldrà donar de nou la veu a la ciutadania, aleshores podrem triar un altre cop qui ens pot representar millor per dur-nos cap a la independència. Tindrem, així, una segona volta per tornar a opinar i reblar, definitivament, el clau. Amb un millor coneixement de causa.
Mentre ens acostem a la signatura del decret de convocatòria, convé no perdre de vista que aquest no acord arriba per causes diverses que caldrà recordar. M’atreviria a dir que una de les més importants ha estat l’estratègia establerta. Vostès recordaran que Junts pel Sí va ser fruit del moment polític i d’una voluntat col·lectiva de construir una candidatura molt transversal que ens havia de dur a la independència. Els processos de secessió només són viables i factibles quan una majoria social molt àmplia puja al tren que els porta a la llibertat, prescindint sovint de plantejaments ideològics excessivament puristes. Durant la campanya, Junts pel Sí va creure que per arribar-hi calia ser amable amb la CUP perquè, segons quins fossin els resultats, podien esdevenir necessaris per empènyer la màquina. I així va ser. Els resultats diabòlics van fer que l’organització de l’esquerra independentista tingués un seient privilegiat al tren de la secessió.
Tanmateix, el que ningú no va calcular és que la CUP es convertiria en un passatger incòmode, d’aquells que són minoria en un vagó de tren però que poden provocar un desori descomunal. I és que per bé que no ha estat tota la CUP, una part minoritària ha tingut la capacitat de rebentar tot allò que com a mínim les assemblees arrelades al territori entenien que era una via per no aturar el procés. Ara la trencadissa interna ja té unes dimensions importants i la dimissió d’Antonio Baños és la millor prova que els vincles entre els independentistes i els que no ho són —dins de l’organització— s’han esmicolat. El futur dirà què passarà al sí de la CUP i quina serà la relació que la minoria establirà amb aquells que els han estat condicionant el relat i les accions. Parlo, evidentment, de Podemos —i de la seva filial catalana En Comú Podem— i del discurs sobre la revolta social que intentaran imposar durant la propera campanya electoral. Per això, convé pensar molt bé la segona volta i no errar-la. Podria ser l’última oportunitat per obtenir una nova majoria independentista, encara més consolidada que la del 27-S.
Aquesta segona volta s’hauria de jugar, a parer meu, amb les mateixes cartes. És a dir, convé crear un relat que assenyali que les eleccions del març seran una nova etapa cap al trencament, amb un to eminentment plebiscitari i amb una intenció clarament rupturista. No hem de tornar al passat autonomista. Al març haurem de tornar a decidir si volem, o no, trencar amb un estat espanyol que no oferirà cap solució a la reivindicació catalana. I és que a diferència del 27-S i amb els resultats del 20-D a la mà, està clar que reivindicar la celebració d’un referèndum és una pura quimera perquè a Espanya no hi ha ningú que compri aquesta idea a Podemos, que a més ja no ho defensa amb la vehemència de la campanya.
Si estem d’acord, a més, que les noves eleccions seran una segona volta del 27-S, cal propiciar que CDC, ERC, Demòcrates de Catalunya, Moviment d’Esquerres —i totes aquelles formacions que s’hi vulguin afegir— tornin a concórrer reagrupades a les eleccions. Fer-ho demostraria que el programa de ruptura no s’ha fos. La proposta del president en funcions de formar un Govern unitari de Junts pel Sí seria el baló d’oxigen que avui necessita la bona gent que durant aquests anys ha omplert carreteres, carrers i places. És senzill, oi? Doncs que els que han de fer-ho possible s’afanyin a acordar-ho per girar pàgina a l’amarga negociació dels darrers tres mesos.
