Maragallismes

"Als Maragall, com a tantes generacions de catalans, Espanya al final els ha fallat"

Ernest Maragall hauria pogut fer un discurs a base de flors i violes, de cotó fluix i tòpics ensucrats per cobrir l'expedient, però va decidir agafar el toro per les banyes i estar a l'altura de la història. Estrenar Parlament després de les brutals rebaixes del 155 i amb una llarga llista d'empresonats, exiliats, colpejats, castigats, acomiadats, perseguits i humiliats exigia trobar el to adequat, la dignitat imprescindible per obrir una etapa que serà tan aspra i dura com la que deixem enrere.

 

Amb el seu esmolat discurs, Maragall (Ernest) va reivindicar Maragall (Pasqual) i va despertar l'eco d'aquell contundent «Escolta, Espanya» de Maragall (Joan), matisat pel seu «Visca, Espanya», que encara somiava truites perifèriques en els primers anys del segle XX.

 

Als Maragall, com a tantes generacions de catalans, Espanya al final els ha fallat.

 

D'aquí que en la primera sessió del Parlament, el germà del Pasqual, el que va intentar l'Estatut impossible del 2006, una fràgil fugida cap endavant entre traïcions i maniobres de tota mena, hagi bastit un discurs rodó.

 

Tan impecable, que constitueix la rèplica de tot un país al discurs televisat del que un dia no molt llunyà deixarà de ser el seu rei, Felip VI.

 

Un rei que com a la versió més antiga dels Segadors «declarada ens té la guerra». Un rei que s'ha apuntat el primer a cridar «A por ellos» i a llançar un «boomerang» que tard o d'hora impactarà de ple contra la seva corona.

 

Entre altres coses, Maragall (Ernest) va fer una esmena a la totalitat al federalisme utòpic, als maragallismes i al tarradellisme. Sí, va fer-ho amb respecte, amb afecte, amb la màxima delicadesa envers els símbols, però trencant definitivament els ponts i marcant un nou temps del qual només sabem que serà nou i que està entestat a deixar enrere l'artefacte inservible de l'autonomia i de la monarquia borbònica. En el paquet, òbviament, també hi havia el pujolisme, amb les seves virtuts innegables i el fangar de corrupció i personalisme en el qual es va enfonsar. Coincidències de la història i l'agenda judicial: això ha passat la mateixa setmana que la justícia ha recordat aquell «Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%». Per cert: la resposta d'Artur Mas, aquell febrer del 2005, s'hauria d'emmarcar i contrastar amb les delirants argumentacions del «segon pas al costat»...

 

Maragallades, en deien, d'aquelles idees eixelabrades que deixava anar «en Pasqual» en aquells anys que es va convertir en la bèstia negra del pujolisme...

 

 

Tanmateix, la seva estatura política, en un país no gens petit però de política petita, va quedar fixada en dos moments que ara expliquen millor que mai el camí que hem recorregut. El primer, el del 1992, quan l'Estat espanyol va cedir el lideratge dels Jocs «d'Espanya» a un alcalde català. El segon, el 2006, quan l'excés d'optimisme i tacticisme del nou Estatut va portar-lo a ser defenestrat pel seu partit i després ens va portar a perdre la innocència... Ell, que va contribuir decisivament a la millor i més intel·ligent actuació de l'Estat a Catalunya, va ser qui va contribuir també a revelar l'autèntic rostre de l'Espanya de sempre, la que torna i torna i torna...

 

Per això té una alenada de justícia poètica el discurs del seu germà Ernest, que tanca tota una època i abraça totes les seves contradiccions, errors, encerts i il·lusions perdudes. I obre camí a nous somnis i a no resignar-nos a tanta misèria.

 

Un toc del millor maragallisme per al país dels besnéts i rebesnéts que ja saben que l'Espanya del segle XXI, com la del 1898 o la del segle XX, ni escolta ni escoltarà.

 

Comentaris