La política té moltes similituds amb la guerra i també amb l’amor. No es pot provocar una batalla si no estàs segur de guanyar-la. No es pot cantar “hace tiempo que no siento nada al hacerlo contigo” i l’endemà entonar “si tu me dices ven lo dejo todo” sense deixar la dignitat sota la sola de les sabates.
Als caçadors els agrada mostrar les seves peces molt més que abatre-les, per això avui, sobre la xemeneia del despatx del president Montilla hi ha penjat el cap del conseller Ernest Maragall, com un magnífic exemplar de cabra hispana.
Si no es tractés d’una guerra, no caldria mostrar les despulles del derrotat, apartant-lo del poder n’hi hauria prou. L’extraordinari tractat d’estratègia política que va escriure Maquiavel ho deixa ben clar: si no pots eliminar el teu adversari alia’t amb ell però si tens prou força per destruir-lo, fes-ho tan ràpidament i contundent com sigui possible i mostra’n les restes, així seràs respectat i a partir d’aquest moment procedeix com un home magnànim i bo.
Després de l’article escrit pel conseller Maragall amb ànim de reblar el clau, i reflexionades les seves controvertides afirmacions, tal i com demostra literalment: “Dije lo que dije y volvería a decirlo con las mismas palabras” el fet que rectifiqui públicament al Palau de la Generalitat sense dimitir, havent de continuar compartint govern amb el cap jup, té un gran significat: res del que va afirmar és cert. Si ho fos, si hi hagués alguna mena de dubte, se n’hauria anat a casa. En la seva derrota hi ha implícita també la desfeta d’una idea, la primera que argumenta en l’article de La Vanguardia: “Ahora el país está expectante y pendiente de lo que el PSC haga, diga, proponga, decida“. Doncs no. El PSC no existeix, en tot cas hi ha una franquícia que és el Partit Socialista Català (igual que el Partido Socialista Andaluz, posem per cas) el que es coneixia com a Partit dels Socialistes de Catalunya ja ha passat a una altra vida.
Quan referint-se al govern Montilla afirma: “ya hace tiempo que renunció a encarnar un proyecto integral de país con pretensión de ser entendido y aceptado como tal” també l’erra perquè sí que té una idea clara de país: Espanya; i dins d’aquesta Espanya una Catalunya que pot ser com la Rioja o Cantabria o Andalucía, una idea d’Espanya que és compartida per tots els espanyols, absolutament tots, llevat dels partits d’adscripció únicament catalana que van des del catalanisme més tebi a l’independentisme més radical tot passant pel pragmàtic i que estan profundament barallats entre sí.
“Debemos ser estado en Catalunya” és una altra falsedat: des de fa set anys (anys de govern tripartit) que institucions pròpies catalanes, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya han assegut representants de l’Estat en els seus òrgans directius, cosa que s’havia impedit sempre, malgrat que aquest Estat havia complert (tard, remugant i posant tots els obstacles possibles) amb les inversions que tocaven.
“El PSC puede considerarse el partido del Estatut: lo promovió, lo construyó conjuntamente con el resto de las fuerzas políticas catalanas, consiguió aprovarlo con el apoyo indispensable de los socialistas espanyoles” és una altra mentida. L’endemà d’aprovar-lo el PSOE presenta 64 esmenes que no sols demostren quina poca gràcia els feia, són esmenes que van al cor de l’Estatut, que el fereixen d’una forma letal, que el converteixen en una relació folklòrica d’intencions que supediten qualsevol decisió del govern català a la voluntat i criteri del govern central. Si el PSC fos el partit de l’Estatut no hagués calgut defenestrar el seu germà, el president Maragall, cosa que dubto que porti bé ni com a Maragall, ni com a català ni com a militant d’aquest PSC que reivindica.
“Es imprescindible contar con grupo propio en el Congreso de los Diputados” però si el poden fer quan vulguin, disposen de més d’un terç de la cambra, com també poden renovar el Tribunal Constitucional; encara més, fa tres anys que s’hauria d’haver renovat, per què el mantenen en fals? PER QUÈ aquesta absoluta vergonya de la sentència? Doncs perquè els socialistes no tenen cap intenció que l’Estatut del 2006 sigui el marc legal d’una Catalunya a la que atorga una capacitat de decidir suficient com per a plantejar un redreçament econòmic que urgeix dramàticament, un nivell d’autogovern que avala aquesta capacitat de decisió que no suporten, i que a més representa una renovació del model democràtic que tampoc estan disposats a permetre.
La imprevisió d’ Ernest Maragall, el càlcul equivocat d’una força que ja no existeix (la dels vells socialistes catalans) l’han convertit en un cadàver polític, i la seva permanència humiliant en el govern legitima cada dia més la figura del president José Montilla que sap perfectament que des dels seus 37 diputats difícilment arribarà als 48 de CiU i si a més, els seus socis baixen sense poder fer la suma màgica dels 68 escons que necessita per a governar, doncs probablement haurà de buscar altres fórmules per a mantenir-se en el poder en el millor dels casos o retirar-se a les poderoses casernes d’hivern que acaba de crear (Àrea Metropolitana de Barcelona) que li permetin recuperar-se i créixer per al proper assalt.
