Maragall, la fatiga i el tripartit

"Maragall ha evidenciat dues coses: que l'exercici de la força indiscutible del socialisme català a Madrid només és qüestió de voluntat política i que l'actiu més important d'unió del tripartit és el de impedir un govern d'Artur Mas"

El conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha aixecat força polseguera amb les seves reflexions al Fòrum Nova Economia de dimecres sobre el tripartit i el paper dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats. Les paraules de Maragall tenen valor perquè són les d'un membre del govern Montilla que parla del seu govern, i perquè són les d'un militant del PSC que parla del seu partit. I a més, perquè Ernest Maragall no és un illetrat dogmàtic a qui l'arbre no deixa veure el bosc; tot al contrari.

El conseller ha posat el dit en dues nafres doloroses: la percepció que hi ha sobre l'actual govern de la Generalitat ("Catalunya està fatigada del tripartit", va dir), i quin ha de ser el paper del socialisme català a Madrid ("Vull un PSC que s'expressi en veu alta cada dia, vull veure el meu diputat socialista als informatius per saber què ha dit, com veiem què ha dit Joan Herrera per ICV").

El president Montilla deia dimecres que no és feina d'un conseller valorar o comentar enquestes. És com si Maragall només parlés a partir de les dades demoscòpiques. És veritat que les enquestes dibuixen un retrocés en les opcions electorals dels membres del tripartit (sobretot d'Esquerra) però dubto que les paraules del conseller només siguin fruit del que diu el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

La fórmula del tripartit (PSC, ERC, ICV) sempre ha tingut un encaix difícil. Les relacions internes del govern, tant en l'etapa de Pasqual Maragall con en l'actual de José Montilla, no han estat mancades de tensions fruit de les profundes diferències ideològiques i de projecte de país que hi ha entre els tres socis. Tant en l'àmbit econòmic, com en el social els objectius i les prioritats dels membres del tripartit són substancialment diferents. Però és que en el camp nacional són antagòniques (PSC-ERC). A més, la gestió de temes rellevants en massa casos ha permès visualitzar o be aquestes diferències (la Llei d'Educació es va aprovar amb el suport de CiU i el rebuig d'ICV, que és membre del govern), o el condicionant ideològic (conflicte d'Interior amb els Mossos per la seva actuació en algunes manifestacions, la col•locació de càmeres a les comissaries...), o bé una certa desorientació (el conseller Baltasar va improvisar molt amb el problema/no problema de la manca d'aigua) o actituds directament poc responsables en un governant (inaudit el conflicte generat per saura amb Israel).

Són coses que no queden tancades al saló on es reuneix el consell executiu de la Generalitat, sinó que es projecten a l'exterior a través del posicionament –en públic o en Off the record-- dels dirigents dels respectius partits i, evidentment, a través de la gestió pública. I la percepció que apuntava el conseller Maragall de "fatiga" i "d'experiment inestable", no és solament un sentiment seu, sinó que acaba arribant també al ciutadà.

Però Maragall també ha tornat a insistir (ja ho va fer a EL PAIS del 25/8/2009) amb la necessitat que el PSC sigui visible a Madrid igual que ho és CiU, ERC o ICV. De fet, els socialistes catalans són el tercer grup més nombrós del congres (25 diputats) darrera del PP (148) i del PSOE (139). Però aquest pes decisiu no ha estat inequívocament al servei del govern català (es va demostrar amb el finançament) sinó que ha servit als interessos del socialisme espanyol. Això ens porta a l'eterna pregunta: de qui són els 25 diputats del PSC, del socialisme català o de ZP?

En el fons, Ernest Maragall amb la seva reflexió pública ha evidenciat dues coses: que l'exercici de la força indiscutible del socialisme català a Madrid només és qüestió de voluntat política (que ara per ara no és té) i que l'actiu més important d'unió del tripartit és el de impedir un govern d'Artur Mas. Que el tripartit continuï o no solament no dependrà només d'aquesta sensació de "fatiga" que expressava Maragall, sinó de com sàpiga activar el tripartit el sentiment antiCiU i, en última instància, de si el ciutadà n'és receptiu.

 
 

Comentaris