El conseller Maragall ha escrit amb el seu propi bolígraf que el rei va despullat per afegir, després de la coma, que amb la gelor d’aquest hivern la pulmonia és inevitable i la cura de llit inajornable. L’afirmació és d’una obvietat inenarrable, però té el mèrit d’haver sortit de la ploma d’un cortesà d’iguals vestidures.
La rua del poder no s’atura. La comitiva tripartita segueix ballant per carrers i places enmig de la pluja de confeti i globus que s’enlairen. Només que ara, entre el seguici, n’hi ha uns quants que han deixat d’escoltar les notes festives que la xaranga fa sonar sense solta ni volta. En el silenci, aquests pocs han abandonat la ballaruga i han pres consciència de les vergonyes que els pengen a la vista de tot ull que vulgui mirar-s’ho. El resultat de la descoberta dibuixa un quadre de contrasts mai vist encara: uns, com si res, continuen ballant més que no en toquen i els altres, avergonyits, caminen de puntetes, pelats de fred, carn de gallina, mentre amb els palmells de les mans –una al davant, l’altra al darrere- improvisen, sense èxit, uns calçotets que els dignifiquin.
A la novel·la Notre Dame de Paris, Víctor Hugo va immortalitzar la cort dels miracles: una colla de captaires estrafets que només ho eren de dia, mentre es buscaven la vida, i que, arribat el vespre, recuperaven miraculosament la salut i les ganes de festa. Inventaven o accentuaven la desgràcia per mantenir el privilegi de viure amb l’esquena dreta.
Podria ben bé ser que l’article del conseller Maragall fos el pròleg d’una versió més nostrada que en lloc del mercat de Les Halles parisenc triés com a escenari La Boqueria barcelonina. En aquesta adaptació els falsos tolits serien substituïts per polítics estrategues convençuts que per poder tornar a ballar en pilotes després de les eleccions, siguin quan siguin, toca ara posar-se almenys una jaqueta de fil sobre les espatlles i aguantar la vestimenta el que resta d’aquesta legislatura carnavalesca.
