És inútil que algú esperi miracles consensuats en el temps que queda de legislatura. Els partits catalans no podran –perquè no voldran– pactar una llei electoral. Tampoc el govern aplicarà la Llei del Cinema ni la de les Vegueries. Per falta absoluta, no de temps –que també–, sinó de convenciment. Per evitar crítiques o rebuigs que podrien incidir a la baixa en el resultat electoral. Els moviments que s’insinuen en aquest àmbits són maniobres de darrera hora per després reivindicar-ne la intenció. És Esquerra –o Iniciativa– qui els atia per definir territori propi, singularitat. És el PSC qui els permet per no donar una sensació d’inestabilitat o de desacord. Però tot plegat no pot anar més enllà. Perquè les conseqüències del moviment serien més adverses que la passivitat. Així, Catalunya es queda una legislatura més sense una llei que millori la qualitat democràtica –participativa– del seu sistema electoral. Així, els partits continuen patint el descrèdit i el desgast que fa massa temps que els acompanyen. Però han après a viure amb aquesta rèmora mentre el cansament social no es tradueixi en un absentisme electoral excessivament insuportable.
Aquesta mateixa intenció és la que mou l’oposició –concretament, Convergència i Unió– a rebutjar qualsevol distorsió que afecti la tendència que els va assegurant la victòria electoral i potser una còmoda majoria que aquesta vegada els permetria governar sense dependre de pactes incòmodes o de conseqüències imprevisibles. La federació nacionalista necessita bàsicament tranquil·litat. Que res ni ningú es mogui. La insinuació d’alguna candidatura a la qual els sondejos concedeixin un impacte electoral important els incomoda tant, que faran el que calgui per evitar-la.
No hi ha res de nou, doncs, a l’horitzó. Els partits que governen a Catalunya faran qualsevol cosa per mantenir el poder. Els que poden governar com a conseqüència d’una gestió que ha provocat un rebuig social palpable faran el que calgui per recuperar-lo. Per desplaçar-los. No hi haurà en els partits que governen el tripartit la reflexió necessària per modificar els errors que els han portat cap al desgast. No hi haurà tampoc en l’oposició la generositat necessària per arribar a acords que impliquin els canvis que el país necessita. El gest del president de la Generalitat, que ahir demanava als convergents la mateixa actitud constructiva que tenen amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero per fer front a la crisi, és tan ingenu com fals. José Montilla no ha fet res per aconseguir aquest suport. Artur Mas no li prestarà l’ajuda que necessita per evitar que encara en pugui traure algun profit electoral.
Mantenir el poder o guanyar-lo. Vet aquí l’única clau que ara mou la política. I ningú és conscient que són precisament aquestes actituds les que desil·lusionen els que haurien de provocar, amb el seu esforç, els canvis que hauria de propiciar una política molt més sensata i responsable.
