Conec en Pedro Sánchez i tinc la pitjor opinió d’ell, encara que no tan dolenta com la que tinc de Pablo Iglesias, a qui també conec. Suposo que a ells els deu passar el mateix amb mi. Aquestes coses sovint són recíproques. Però com que aquest article el signo jo, reflecteix les meves opinions.
Qui hagi seguit els complicats viaranys de l’aliança entre els dos personatges es deu haver sorprès de la dificultat del procés. Els ha costat dos anys fer el que haurien d’haver fet el desembre de 2017. Dos anys de picabaralles on cadascú va intentar desfer-se de l’altre sense aconseguir-ho. Dos anys que van mostrar el fracàs de les estratègies respectives: la d’Iglesias, arribar al “sorpasso” i derrotar definitivament la traïdora socialdemocràcia en nom d’un comunisme rejovenit; la de Sánchez, mantenir l’hegemonia de la socialdemocràcia pura i incontaminada amb qualsevol brutícia radical.
Finalment, amb el valuós suport d’ERC, tots dos van fer possible el que teòricament no ho era. Tots dos es van obstinar a fer-ho possible perquè van descobrir que tenien moltes més coses en comú del que pensaven. Tots dos són narcisistes i cínics. Cap d’ells creu de veritat allò que predica i tenen una concepció instrumentista dels seus partits i programes. El partit, la ideologia, estan al servei de llurs projectes i ambicions personals.
I per damunt de tot, els dos són profunds patriotes, nacionalistes espanyols de cap a peus.
El nacionalisme espanyol de Sánchez és palès i ho ha estat sempre. Va iniciar una campanya electoral cridant “més Espanya!”, va posar la bandera borbònica a la tomba de Cárdenas a Méxic i la de Machado a Cotlliure, accepta la monarquia franquista (a la que diu “republicana”), l’exèrcit i l’església franquistes i el seu enemic principal és l’independentisme català, que ataca amb falsedats i mentides com la resta de la púrria espanyolista de PP, C’s, VOX i els col·laboracionistes catalans.
El nacionalisme d’Iglesias té una punta més sibil·lina perquè ha d’amagar les seves veritables arrels. Però surten sempre, com quan promet la constitució espanyola “per Espanya”, declara que se sent orgullós de ser espanyol o mira de distingir el seu veritable patriotisme del dels falsos patriotes que porten els diners a Suissa. Aquest “veritable” patriotisme es basa, diu, en una tradició espanyola liberal i d’esquerres que, gràcies a ell, tornarà a néixer. Però això és fals. L’única pàtria espanyola és la que es manifesta amb la monarquia corrupta, un exèrcit que només serveix de policia per reprimir la població, una església contrària al poble i una oligarquia que l’explota i manté el col·lectiu de paràsits. No hi ha una altra pàtria espanyola.
Per això tots dos han vist la crisi del coronavirus com una oportunitat per enfortir el nacionalisme espanyol. Han instrumentalitzat la crisi com varen fer amb els seus partits: per controlar el poder i imposar la seva idea d’Espanya, la de sempre, l’Espanya centralitzada al servei d’una oligarquia semifeudal bàsicament castellana: el patriotisme que abasta des d’un imperi on mai es va posar el sol als últims de Filipinas, alfa i omega del geni esparracat d’Espanya.
Ja és evident que la gestió de la crisi sanitària ha estat un desastre de dimensions planetàries, gairebé criminal. Només cal pensar en el ja inevitable enfonsament del turisme aquest estiu, el 14% del PIB d’Espanya. Ja només queda aturar aquest estúpid disbarat patriòtic i reconduir la crisi a un terreny més pràctic. Però això suposaria reconèixer l’error comès i l’orgull espanyol no ho farà mai. Mantenella y no enmendalla. Així es va destruir un imperi; així han destruït el que restava d’un Estat.
Tots dos personatges d’aquesta faula han reaccionat de la mateixa manera: ignorant la catàstrofe provocada per la seva incompetència però cadascú a la seva manera. Sánchez, ocupant la televisió per fer un discurs buit però necessari des del punt de vista dels seus assessors d’imatge, una colla d’endollats sense cap idea del que fan. Iglesias, concentrant-se als aspectes socials (polítiques “valentes”) del seu programa, avui perfectament inútils, per no reconèixer el desastre on tots dos han fotut el país.
I tot per llur catalanofòbia.
