“Mans netes! I la paraula lliure!”. Aquest va ser el crit. El va proferir Josep Lluís Carod-Rovira, exultant, eufòric, la nit electoral del 2003. Però d’allò, a 2010, què en queda? Gairebé no-res. Ni d’aquell líder que va ser, ni de la seva carrera política, ni per descomptat de l’eufòria, ni òbviament de la paraula lliure. En tot cas, fins que no es demostri el contrari, com passa en democràcia, Carod salva el front de les mans netes. Ara! La cosa podria lluir més si no fos que el personatge ja milita mentalment en allò de “qui vingui darrere que tanqui la porta”.
I és que actualment es troba en un estadi com de tornada de tot, i això no l’ajuda. En canvi, perjudica clarament les opcions del seu partit. Transmet massa frivolitat a l’hora de tirar dels recursos públics. Si més no, així ho projecta. I ja saben què diuen de la dona del cèsar, oi? Doncs això. Caldria que el senyor Carod tingués més cura del flanc “mans netes” i de la seva projecció. Sobretot ara que té difícil recuperar el lideratge, l’eufòria i la “paraula lliure” que va deixar damunt la taula, just a tocar del decret de nomenament com a conseller de la vice-presidència que José Montilla va signar en el seu dia. De tot plegat, a Carod Rovira només li quedarien per lluir unes mans netes que li pressuposem però que hauria de fer més per posar en valor.
Des del 2006, hi ha hagut alguns capítols a la conselleria de Carod que no han mostrat irregularitats, com a mínim no flagrants, però sí és cert que pel cap baix han reflectit una certa alegria a l’hora d’administrar allò que hom coneix com a recursos públics. El capítol del descontrol amb els tiquets-restaurant i amb les dietes ja va quedar lleig. I tot plegat, en una conselleria que, feta ad hoc, encarna en si mateixa l’afició desmesurada que ha demostrat el tripartit a l’hora de multiplicar espectacularment els alts càrrecs, els assessors, en definitiva, la menjadora.
Encara recordo un capítol interessant de quan Artur Mas era conseller. D’excursió per la muntanya, l’home va caure i van cridar un helicòpter per anar-lo a buscar. Va rebre perdigonades a discreció d’una oposició que avui és govern i que ara es trauma fins i tot quan rep crítiques amb un estil civilitzat que ells mai no van saber conjugar. I entre l’artilleria que van disparar-li, va destacar l’acusació de posar els recursos públics al servei d’un alt càrrec polític. D’aquella oposició en formava part l’Esquerra liderada pel Carod de les “mans netes”. Volia lluir certa autoritat moral. Però, i ara? En quin lloc deixa Carod el seu partit?
Aquesta setmana, una foto furtiva, inesperada, fora de guió, ha revelat com diumenge passat el senyor conseller va decidir utilitzar un helicòpter d’Interior per tornar a Barcelona ràpidament després d’anar a Alguaire amb el temps just per fer-se la foto a peu d’avió i marxar. Així és com ens hem assabentat tots que Carod va fer servir un helicòpter que només el va deixar a Barcelona trenta minuts abans del que ho hauria fet un cotxe o el mateix avió que Montilla i els seus acabaven d’utilitzar per la foto-opportunity. Un helicòpter, un combustible i una tripulació a càrrec de l’erari públic. Mans netes, sí. Tot en ordre. Però Carod no haurà pogut evitar que molts ciutadans hagin pensat “mans enlaire!”, i més en temps de crisi.
