Manolo Escobar respon a Carme Chacón

"'¿Donde estará mi carro?'... A Miami, Manolo, a Miami"

Carrie Bradshaw Chacón ens ha tornat per unes hores. Aterrada amb bossa de caiman de Miami en mà ens ha fotut mossada dient-nos que aquí ens inventem la història. Ai! Demano disculpes a Manolo Escobar (descansi en pau) per la versió, però t'he de dir Carmeta que "No me gusta que a los toros te pongas la mini falsa. La gente mira parriba, porque quieren ver tu jeta y quieren ver tus mentiras...". Mira-les, filleta. Amant de la veritat, ella sempre ha expressat l'admiració pel seu avi, Francisco Piqueras, de la CNT, milicià de les columnes anarquistes durant la Guerra. És el gran referent polític de la nostra Carrie. No dubtem de tot això. Ara a pel Porompom pón, poropo, porompom pero, peró, poropo, porom pompero, peró, poropo, porompom pon.
 
El 1946 Manolo Escobar arriba a Barcelona des de Almeria amb gairebé 15 anys. És l'any que la dictadura comença a reprimir durament els estudiants catalanistes a la Universitat de Barcelona. Els torturaven dins de les mateixes dependències de la Facultat. Encara recordo com m'ho va explicar Josep Maria Ainaud de Lasarte:  "Cops de culata de la pistola, amenaçar-te amb una pistola sense saber si estava carregada o no. També et clavaven punxes amb una plomilla, aquí el que és més molest és que et facin asseure allà amb el foco plomilla davant la cara et vagin pegant amb la culata darrera i que hagi 7 o 8 persones davant teu i tu sol". A ell, com a desenes d'estudiants, els apallissaven per penjar banderes catalanes, llençar les primeres octavetes, fer pintades de "Visca Catalunya Lliure"....  Quan Manolo Escobar, com milers de persones, arriben a Catalunya per guanyar-se la vida fugint de la misèria, i de l'únic sistema polític que coneix Espanya que és el caciquisme, aquí ja hi havia un país que lluitava. Que lluitava pel país, per Catalunya. Els que se la jugaven eren pocs, però els molts que no se la jugaven també lluitaven d'una altra manera encara no prou reconeguda i calibrada: continuar parlant català. Si tenim llengua és pels milers de catalans que a casa, amb la família, amb els amics, als cafès, a les festes... no van deixar de parlar català. Fer-ho era la manera més clara i natural de demostrar, ni que no en fossin conscients, que som catalans, que no som espanyols. Som el que som dins, a l'interior, quan estem sols, quan estem amb els que estimen, quan ens batega el cor: senyal que estem vius i que volem viure. 
 
Manolo Escobar, com tots els que van venir, va haver de treballar molt i de tot. Es va fer a si mateix. Es va fer a Catalunya. Després de molt pic i pala doncs als anys seixanta ja s'enlaira com a símbol de la cançó espanyola. Mentrestant a la Universitat dels anys seixanta i setanta els canvis són totals. Manen els grupuscles marxistes, trotskistes, leninistes, taxidermistes, lampistes, marsupialistes... Això vol dir que a les assembles no deixaven parlar en català argumentant "antes lo que nos une que lo que nos separa". La frase és literal i la quantitat de testimonis que ho poden corroborar és esfereïdor. I la vergonya que haurien de passar molts dels que deien això, avui amb vida pública, doncs n'hi hauria per tirar-se a una bassa de lleixiu. Mentrestant tothom tenia a la boca el "Y viva España" de l'amic Manolo. 
 
És només un exemple simplificat dels milions que es podrien posar al llarg de tota la nostra història. Tot això és el que diu Chacón que falsegem. Curiosament qui ha falsejat la nostra història és sobretot la tradició de la nostra amiga Carrie Bradshaw Chacón. Des de aquell anarquisme que des de 1936 va assassinar indiscriminadament, robar i col·lectivitzar, fins a tots els intoxicats pel totalitarisme d'esquerres que es van erigir com a Déus de la lluita anti franquista negant, apartant, menystenint, censurant, totes les persones i moviments catalanistes que lluitaven ja des de 1939. Mata i remata la dictadura i els que diuen lluitar contra la dictadura. Mata i remata els que volen fer la revolució i els que volen fer la Guerra. La pansició va ser una nova síntesi d'una antiga tesi. Aquests fets no només han estat la gran mentida de gasòfia que ha menjat, i continua menjant, aquest país sinó que també ha perjudicat, i molt, a tota l'esquerra honesta catalana. 
 
Les coses han canviat:  ara podem dir "Catalunya lliure" i no ens apallissen, però no podem votar una Catalunya lliure o una Catalunya no lliure. El canvi és un recanvi. Mira, l'amic-enemic de Chacón, Rubalcaba, ens deixa votar la Constitució, és a dir, podrem votar si continuem a Espanya o continuem a Espanya. I Rajoy ens deixa votar que continuem a Espanya. Ens diuen mentiders els mentiders. El surrealisme total: i dos ous durs! Que dirien els bons marxistes, els del de Groucho, és clar. I dos ous durs! Crec que els ous ja sobreïxen des de fa anys i la gallina està ingressada al frenopàtic. I no m'estranyaria que Manolo Escobar ja ho veiés: "Mi carro me lo robaron estando de romería. Mi carro me lo robaron anoche, cuando dormía. ¿Dónde estará mi carro?...". A Miami, Manolo, a Miami. 
 

 
 

Comentaris