E, d’Exemplaritat; “Tota vida humana és un exemple i, per això, recau sobre ella un imperatiu d’exemplaritat que diu: obra de tal manera que el teu comportament sigui imitable i generalitzable en el teu cercle d’influència, produint en ell un impacte en la civilització” (Javier Gomá, Ejemplaridad Pública)
La principal causa de la corrupció és l’elevat nombre de càrrecs de confiança en les institucions, perquè són xarxes de clienteles que viuen pendents que el seu partit guanyi les eleccions. Aquesta tesi, defensada pel professor de Ciència Política Víctor Lapuente Giné, del Quality of Government Institut de la Universitat de Göteborg, demostra que les administracions europees que tenen uns nivells més baixos de corrupció són aquelles en les quals només tres o quatres persones, a més de l’alcalde, depenen del partit que guanya les eleccions per evitar, així, que el sou de centenars de persones estigui condicionat a la victòria d’un determinat partit en unes eleccions. És clar, aquí podríem dir que la solució és mantenir un elevat nombre de funcionaris independents. Doncs no, això tampoc és sinònim de menys corrupció. Ans el contrari. Segons Lapuente, dos dels països menys corruptes del món el 2008 com són Suècia i Nova Zelanda van eliminar l’estatus de funcionari i es regeixen per la mateixa legislació laboral que qualsevol treballador de l’empresa privada.
Lapuente va publicar aquest article ara fa uns mesos, al diari El País. En aquell moment, l’oasi català continuava intacte pel que fa als casos de corrupció, sobretot després del fallit intent de destapar el 3%. La corrupció en majúscules, aparentment, només afectava els altres. Amb l’operació Pretòria, ens hem adonat que Catalunya és tant vulnerable com qualsevol altra autonomia espanyola. Després del cas Millet només ens faltava això per acabar-nos de despullar.
LA POLÈMICA DE LES MANILLES PÚBLIQUES. L’Audiència Nacional investiga ara per què es van exhibir els detinguts amb manilles i agafant les seves pertinències amb vistoses bosses d’escombraries de color blau. Es veu que els guàrdies civils que els traslladaven eren nous i no eren conscients del protocol. Algú s’ho creu això? Més aviat fa pudor a decisió política. La condemna pública ja està servida. A saber quan veurem la real. El que sí és cert és que més d’un i més de dos aquests dies se n’alegra de veure Muñoz i Alavedra amb dificultats de moviment. “Qui la fa, la paga”, diuen.
TORNEM-HI AMB ELS VÍDEOS. No ha passat ni una setmana que ja hi ha penjats a la xarxa un parell de vídeos que pretenen destapar les vergonyes dels uns i dels altres. En un minut, el PSC demostra que Alavedra forma part del sanedrí de CDC, malgrat que Artur Mas la setmana passada no ho tenia massa clar. El segon vídeo de la setmana porta per títol Vuelve Filesa. No té pèrdua. Malauradament, aquests creatius no són tant valents com els socialistes i n’amaguen l’autoria, tot i que no ens és massa difícil pensar qui hi pot haver al darrere.
GARZÓN VS SOLAZ. Garzón, disfressat de Juli Cèsar, ha aplicat novament la màxima del veni-vidi-vici. En un tres i no res va plantar a Catalunya la Guàrdia Civil, que van escorcollar tot el que havien d’escorcollar, van detenir els presumptes delinqüents i… cap a Madrid que hi falta gent! Evidentment, qui no ha patit la mateixa sort és en Fèlix Millet, que encara volta pels carrers de Barcelona tan feliç i content i, això sí, amb la mateixa americana de quadres que els seus assessors de comunicació (ben pagats) li han recomanat perquè sembli que “ja no li queda re”. Les comparacions sempre són odioses, però no m’estranya que hi hagi la temptació de dir que “a Catalunya la justícia no funciona…”. En aquest cas, benvingut l’intervencionisme de Madrid.