Manilles i la dignitat

"Devien tenir por que es donessin a la fuga. O que s'immolessin a les portes de l'audiència, vés a saber"

Escric sense saber encara les imputacions dels detinguts pel cas Pretòria. M'han impressionat les imatges de Muñoz i Alavedra emmanillats carregant una bossa d'escombraries de color blau cel com les de casa. Era la fotografia més buscada. Si Garzón ho hagués volgut, l'hagués pogut evitar. Fins i tot als delinqüents comuns, durant els seus desplaçaments se'ls ofereix la possibilitat d'anar sense manilles amb l'únic compromís que tinguin un comportament correcte. A Muñoz, Prenafeta i Alavedra no. Devien tenir por que es donessin a la fuga. O que s'immolessin a les portes de l'audiència, vés a saber. Baltasar Garzón té unes actituds impròpies d'un jutge de l'Audiència Nacional. I dic que són impròpies perquè, a criteri de molts, són clarament gratuïtes i més pròximes a les d'un personatge qualsevol de la premsa del cor que no pas a les d'un magistrat que hauria de fonamentar la seva activitat sobre el principi de la discreció i l'anonimat.

Provin de recordar només els titulars que ha generat el jutge durant últims quinze dies. En dues setmanes, portem viscuts tres capítols dignes de mencionar. Un és la sobreactuació del desplegament Pretòria pròpia més aviat d'una superproducció nord americana que no pas d'una operació contra la corrupció municipal. Un altre és l'esperpèntic cas del segrestador adolescent de l'Alakrana, aquell negret que el superjutge va fer portar a Madrid sense ni tan sols saber si tenia l'edat mínima per poder ser processat. I l'últim és el dels errors de procediment en les escoltes telefòniques dels implicats en la trama Gürtel que poden acabar obligant els jutges a deixar en llibertat tots els acusats per no haver respectat els protocols propis de la recollida de proves de qualsevol judici normal.

El que dicta la justícia no sempre és veritat, no cal dir-ho. Però és la veritat que hem decidit convenir per estructurar la nostra convivència. I això és prou important per no tacar-la de personalismes.

Avui la cosa ens toca de prop. L'operació Pretòria marcarà un abans i un després en la història de les institucions a Catalunya. La metàfora de l'adéu a l'oasi català és alguna cosa més que un simple recurs estilístic pels titulars dels diaris. L'esquerda de confiança que s'obre durant aquests dies entre la classe dirigent i la resta del país encara té marge per eixamplar-se i obligarà a replantejar moltes coses sobre la govenabilitat del país. Precisament per això, cal exigir a la justícia que respecti més que mai els temps, les formes, el protocols i, sobretot, la honorabilitat de qualsevol imputat fins que no hi hagi sentències fermes. No fer-ho seria portar el sistema encara més al límit de l'abisme.

Esgotar un grup de nou detinguts, fer-los aparèixer bruts i emmanillats davant les càmeres i obligar-los a carregar bosses de la brossa és suggerir a l'espectador la seva culpabilitat. Pot ser pedagògic, no els hi negaré. Però també ho serà quan hi hagi una sentència ferma. I llavors serà legítim.

 
 

Comentaris