Analitzant l’operació produïda aquests dies entre la caixa de totes les caixes i el banc del rescat, és fàcil fer el recorregut d’enginyeria financera que permet identificar qui hi mana. Entre les caixes d’estalvis, que tenien una formulació jurídica necessàriament fundacional, però que al mateix temps patien en molts casos una estructura endèmica de politització, sobresortia amb llum pròpia (el que no nega eventuals ombres) la caixa de la mironiana estrella. Per a molts de nosaltres ella és gran part de la nostra memòria.
Quan la caixa de les caixes va absorbir tantes altres entitats financeres que tenien aparentment la seva naturalesa, semblava haver-se aclarit el panorama: una sola, ben armada per suportar les contingències d’un mercat del diner cada cop més fràgil. Lluitar en el marc de les finances de la globalització reclamava la seva transformació en banc, però no pas abandonar el comandament de la nau. Així la fundació encomanà la gestió del seu no petit patrimoni a una societari d’inversions que, ves per on, te en el seu consell d’administració un president, que és qui hi col·loca els seus col·laboradors de confiança, i que fou president de l’entitat bancària fins al límit establert en els seus estatuts. La fundació és també el hòlding.
Quan el hòlding, en raó d’aquesta llei i de la gestió dels interessos de la fundació, i en tant que empresa no cotitzada, decideix que per competir en un oceà, ja no mar, ple de taurons, ha de sortir a borsa, ho fa com accionista majoritari (n’hi ha prou per ser-ho amb un terç del total) del que ja és la forma de banc de la caixa de totes les caixes. Ara ja sortit a borsa, fora creïble que el banc pertany al conjunt dels accionistes, i cap dels dirigents s’atrevirà a dir que en economia corporativa les decisions estratègiques no es poden adoptar per criteris democràtics. Però no és cert. Així que, tot i que es diu que van ser els consells del banc caixa de totes les caixes, els que van decidir fusionar-se amb el banc del rescat, és fàcil deduir que la decisió no és del banc, ni del holding, sinó de la fundació i de qui fa i desfà en ella: una sola persona.
Ara se’ns diu que en la fórmula fusionada, què vol dir amb un sotmès a absorció per part de l’altre, un dirigent del fusionat en serà president i un del fusionant, en serà conseller delegat. Tant fa. Si tornem a esbrinar qui està al final de la cadena de decisions, sempre trobaríem la mateixa persona. Discreta i silent, ocupant el mateix seient des de que l’aparença de poder també l’acompanyava, es pot dir que hi és perquè l’assemblea d’accionistes l’avala, però qui és l’assemblea? Algú pensa que un 70% del poder d’un ens, repartit entre milers de mans, és alguna cosa? O que hi haurà en el futur de la fundació alguna possibilitat que el rei sigui destronat? Més enllà de les influències que puguin exercir personalitats complementàries sobre el seu parer, el cert és que mirant bé i molt més que en política, en l ’economia, sempre podem saber qui (sembla que) mana. I això per a la política no és irrellevant. Totes dues coses són òbvies, però de vegades cal recordar.
