No sé per què produeix tant d’escàndol que alguns bars turístics de Mallorca i de Barcelona promoguin concursos de fel.lacions. Sempre que el cartró espanyol s’ensorra la prostitució surt al carrer. Va passar al final de la Restauració, va passar al final de la dictadura de Primo de Rivera, va passar en els últims anys de la dictadura franquista. És normal que les pulsions més baixes de l’autonomisme comencin a manifestar-se de forma descarnada ara que el règim ha entrat en fase de descomposició.
Un és pot sorprendre que, sense ser professionals, les concursants d’aquests events puguin treballar una vintena de raves en poc més de dos minuts. Més enllà d’això, no hi ha res que surti de la lògica. És normal que els empresaris mirin de guanyar el màxim de diners i que se les empesquin per treure tot el suc possible al material i al sistema de valors del país on viuen. D’altre banda, no té raó de ser pensar que tu pots laminar la llengua d’un país, destruir el seu paisatge, enverinar la seva història i després aconseguir crear sobre tanta destrucció alguna cosa de qualitat.
Les fel.latrius de Mallorca i Barcelona són les filles atrevides de les bagasses disfressades de senyora que ens han dut fins aquí amb els seus discursos a la premsa, a les universitats i als pulpits politics. En aquest país la prostitució està tan interioritzada, els nostres líders d’opinió estan tan convençuts que tot es pot comprar, que alguns columnistes no s’han pogut estar de criticar, després d’alliberar el sermó de torn, que les fel.latrius guanyadores només s’enduguessin de premi una ampolla de cava de tres euros.
Els empresaris poden tenir mal gust, però si el discurs d’aquests 30 anys hagués ofert alguna cosa més a banda de dogmes relativistes i materialistes, segurament el seu entorn social i el seu model de negoci avui seria un altre. El boom turístic és com el boom de la construcció, tard o d’hora també passarà i els concursos de mamading són un símptoma claríssim que la mamella comença a estar esgotada. Tot i així no cal viatjar gaire per Espanya per adonar-se que el turisme dels països catalans -dels territoris que van perdre la guerra de successió- no ha avançat massa des dels temps del franquisme. És molt fàcil fer sermons i criticar models de turisme sense voler afrontar el seu fons politic.
Amb fel.lacions també es pot assolir un cert poder i una certa centralitat. L’escriptor Pierre de Mandiargues ho explica en un llibre dedicat a Barcelona, que va guanyar un premi Gouncourt als anys seixanta (Els Marges). Mandiargues va visitar Barcelona durant el franquisme i va quedar convençut que les prostitutes de la part baixa de la Rambla eren el principal actiu polític de la nació catalana i la seva màxima expressió. Ara que els anglosaxons han posat de moda comptar els beneficis de la prostitució i del tràfic il.legal de drogues per poder calcular el PIB a l’alça i treure pit davant del món, això no costa tan d’entendre. Hem passat, sense poder-ho evitar, de la caspa del destape a la caspa del mamading. Per sort, amb l’obsessió global que hi ha pel creixement i per l’economia, com a mínim ara els catalans podem dir ben tranquils que molt més trist que ser puta és tenir un xulo.
