La Vanguardia ha publicat una enquesta que diu que ara mateix CiU fregaria la majoria absoluta i el tripartit la perdria. Bé, les enquestes sempre s’han d’agafar amb pinces perquè, com tot, els resultats depenen molt de qui les fa. Francament, no trobo creïble que una candidatura de Joan Laporta amb Reagrupament no arribés a tenir ni el 2% dels vots i es quedés sense cap escó, tal i com diu l’enquesta del diari. Només cal veure com s’hi refereixen a la notícia per veure la cullerada d’opinió que hi vessen: “la oferta independentista radical”. En canvi, a Ciutadans li diuen “la formación antinacionalista”. Després encara hi ha qui pensa que l’objectivitat existeix.
Però en tot cas, el que mostren totes les enquestes des de fa mesos, les faci qui les faci, és que CiU puja, el PSC baixa, Esquerra es fot una nata impressionant, Ciutadans desapareix del mapa, el PP es manté i Iniciativa també. I és aquesta última dada la que trobo més increïble de totes. Sembla que Iniciativa tindrà, si fa o no fa, els mateixos escons que en aquesta legislatura. Serà l’únic membre del tripartit que no serà castigat per un govern que no ha agradat a ningú.
Iniciativa aguantarà malgrat l’escandalosa incompetència dels seus dirigents, malgrat la mala gestió de la sequera de l’any passat, malgrat els problemes que hi ha hagut entre els Mossos i el Departament d’Interior, malgrat Horta de Sant Joan, malgrat el caos de la nevada, malgrat la prepotència de carregar sempre la culpa als altres, malgrat la doble moral d’anar en contra dels rics i tenir la torre a Vallvidrera, malgrat Saura, malgrat la xiulada dels seus sequaços a Noa, malgrat Baltasar, malgrat la patètica mania persecutòria que sempre els fa sortir a ploriquejar que els mitjans de comunicació s’acarnissen amb ells, malgrat EUiA de Miralles, per l’amor de Déu, malgrat Miralles, que jo un dia el vaig entrevistar i em va intentar convèncer que a Cuba hi ha democràcia, i just després va dir-me, fixa’t tu quina barra, que no li agradava que els líders cubans anessin vestits de militars, que ell detestava els exèrcits, com si el règim cubà que a ell tant li agrada fos fruit d’un diàleg amb la pipa de la pau, malgrat Imma Mayol, malgrat l’oposició infantil del partit a la Llei d’Educació, malgrat Herrera, malgrat el posat de nen repelent que et mira per sobre l’espatlla si no vas en bicicleta, malgrat el discurs de mare puritana que t’alliçona a tot hora, malgrat aquest costum d’exigir molt més del que moralment li correspon a un minso 9% dels vots, malgrat no estar-se mai de donar consells als altre quan a l’hora de la veritat ells són incapaços de solucionar cap problema, i en resum, malgrat el bunyol polític i moral que suposa Iniciativa en la seva totalitat. Un aplaudiment, si us plau, pels seus incondiconals camarades.
Els votants d’Iniciativa seguiran donant la seva confiança al partit perquè no creuen en res, en res que sigui real, són uns adoradors del fum, uns talibans de l’entelèquia, i per això els és igual si les coses funcionen o no, per a ells la intenció és el que compta, l’únic que compta, es deixen portar pels seus axiomes sense posar-los mai en dubte, la seva ideologia és una cinta rallada adolescent, una sèrie de consignes que es retroalimenten i que només tenen sentit en el seu microcosmos inventat que està absolutament desconnectat del món. El tripartit ens ha costat molt car, però sens dubte, una de les grans creus d’aquesta etapa negra ha estat aquesta minoria de flower powers inadaptats que se’ns ha obligat a suportar.
