Malgrat tot, Espanya perdrà

"La victòria depèn només de nosaltres, a condició que anem més enllà de fer una política de minyó escolta"

Com que vivim en l'època de les massificacions en tots els ordres, estem perdent la capacitat de fer anàlisis sobre l'individu. Ara sembla que només importa el comportament de  "la gent". S'ha imposat la sociologia a l'engròs, tot ignorant la importància cabdal que la individualitat té a l'hora de configurar i determinar la història en majúscules.

 

A Catalunya no en som una excepció. Si parlem de culminar o no el camí cap a la constitució d'un estat català independent, tot ho fiem a l'anomenada mobilització popular. És clar que no hem de minimitzar aquest fet, però sobre la capacitat dels homes  que estan al capdavant a una banda o l'altra del conflicte entre nosaltres i Espanya sembla que no tingui gens d'importància. Si parlem dels polítics de casa, d'aquells que conformen el front proreferèndum, no anem més enllà d'afirmar que "ho faran", sense aprofundir ni una mica en la seva preparació o trajectòria que ens demostri que l'encertem.

 

Però no és dels nostres dirigents que vull parlar, sinó dels que hi ha a l'altra banda. D'aquells que encarnen la representació de l'anomenat poble espanyol. Si sovint ens preguntem (i ben fet que fem) si en els dirigents catalans existeix la capacitat per trencar amb Espanya i fundar un estat, també cal analitzar si els polítics espanyols la tenen per impedir-ho. En són conscients a Madrid?

 

Recordo que ara fa un parell d'anys van entrevistar-me en el programa de 13tv "El Cascabel" i el seu presentador va obrir el foc (mai millor dit) amb la pregunta "Vostè pensa que Catalunya serà independent?". La meva resposta va ser afirmativa i els vaig dir que ho seria fonamentalment per un motiu: per la mediocritat dels homes que comanden la política espanyola actual. El meu raonament era que avui, a Madrid, no existeix cap personatge que tingui l'habilitat i la cultura política necessària per bastir un discurs que torni a enganxar els catalans a la idea d'Espanya. En èpoques passades, la capacitat oratòria i dialèctica d'un Alcalà Zamora o un Azaña, constituïa la millor garantia per fer creure als catalans que no hi havia millor garantia per al seu futur que la participació en un projecte espanyol comú. Aquest va ser en l'únic aspecte que no van contradir-me en el decurs de tot el programa. 

 

 

En realitat, i encara que facin el cor fort, són conscients d'aquesta feblesa. Per trajectòria històrica, saben de la importància de tenir o no el que ells anomenen "don de mando". Sobre aquest concepte han basat la pervivència d'Espanya. Són conscients, encara que la seva hipocresia ho camufli, que amb un Rajoy o un Sánchez que no saben dir tres paraules seguides si no tenen un paper al davant, no poden garantir la seva unitat territorial en un moment que l'ús de la força està descartat.

 

Aquests dos personatges, que encarnen el règim dinàstic, són la negació d'un discurs mínimament atractiu o motivador. No tenen cap gràcia ni sedueixen als catalans. El seu pensament és un cercle neuronal buit. De fet, el franquisme també els va fer mal, perquè els va reduir notablement la seva capacitat política igual que va passar amb els catalans. Només controlen els mecanismes d'un poder que coneixen sobradament, però no el saben exercir de forma efectiva. Per això fa temps que intueixen que Catalunya se'ls escapa de les mans. Conserven un cert saber manar. Governar, no.

 

Cal reconèixer que, aparentment, la política espanyola s'ha homologat als estàndards de les democràcies occidentals. A empentes i rodolons, i per pura supervivència, han entès en les darreres dècades que calia abandonar concepcions carpetovetòniques sobre el funcionament de l'estat. Tot i així, la mentalitat col.lectiva sobre la que se sustenta no es pot canviar amb una reforma constitucional. Al final, sempre sura l'esperit del colonitzador que porten dins enganxat com una paparra. I amb això avui ja no pots guanyar cap conflicte polític. Per això, la victòria depèn només de nosaltres, a condició que anem més enllà de fer una política de minyó escolta.

 

Comentaris