Caldria que els nostres polítics tinguin més cura de què diuen i de com diuen les coses en aquest nou context de política 2.0. Potser és qüestió d’un temps d’adaptació i d’aprenentatge. Però, personalment, no cal que corrin gaire per fer-ho.
El President del Parlament, Ernest Benach, ha presentat el seu llibre Política 2.0 en el qual recull, a través de la seva pròpia experiència, les seves reflexions sobre la repercussió de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en la relació entre els polítics i els ciutadans-electors.
Les TIC han obert possibilitats, fins fa poc insospitades, per participar i influir en la política i en el seus protagonistes. Són cada cop més els polítics que mantenen a Twitter o a Facebook una finestra oberta sobre la seva acció política, la seva vida i les seves aficions com a estratègia de transparència i proximitat, però també d’intercanvi d’idees i de debat amb els seus conciutadans-followers o electors-amics a FB…
Les experiències són molt variades i amb resultats molt diferents, i no entrarem a avaluar-les. Però sí que resulta interessant el canvi introduït per les TIC respecte a la política tradicional o política 1.0. Abans, les idees, comentaris o bromes (de més o menys mal gust) expressades en el marc de converses personals o informals quedaven entre uns quants (presents en el lloc i en el moment de dir-les) o, fins i tot, podíem confiar en què les paraules se les enduria el vent. Molt pràctic, ja que era (i encara és) fàcil esborrar el missatge, esmenar l’error, i fins i tot negar-lo.
La novetat, i sobretot la inexperiència d’alguns polítics amb les TIC, està generant episodis molt divertits. Els comentaris més o menys informals i de més o menys gust ja no es perden. Romanen. El què abans quedava en privat, ara és públic. El que abans podia passar desapercebut, ara és portat a l’opinió pública… global!
És conegut el missatge de Blackberry de Daniel Sirera captat per un fotògraf durant el debat de política general de 2009 al Parlament de Catalunya i que –de moment- li ha costat entrar en una via morta en la seva carrera política. Tothom va saber el que Sirera pensava del seu partit en aquell moment en forma de confidència. Era un missatge privat, captat per una mirada indiscreta, però el fet de disposar de l’eina TIC i d’utilitzar-la, va permetre que les seves paraules fossin de domini públic.
Aquesta setmana, el polític que s’ha retratat ha estat Miguel Ángel Martín, gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, que ha escrit en el seu perfil de Facebook que la periodista Mònica Terribas estava “mal follada” per explicar l’estil de la professional mostrat en l’entrevista al President Montilla a TV3. Es tracta d’un altre exemple de paraules que –conscientment o inconscientment- hom es pensa que queden en privat i que, gràcies a un ús –més o menys maldestre- de les TIC, són conegudes per tothom.
Per norma general, quan un té un càrrec polític, cal que vigili què diu, on ho diu i com ho diu. Aquest principi de sentit comú, aplicable a tothom, però especialment a qui representa un col•lectiu o una institució, és vigent des que existeix el concepte de societat, i més des que existeix la política. I els nous espais virtuals 2.0 no haurien d’escapar a aquest principi, especialment per la fàcil traçabilitat i recuperació dels missatges. Però, no se sap per quina raó, sí que hi escapen.
Caldria que els nostres polítics tinguin més cura del què diuen i de com diuen les coses en aquest nou context de política 2.0. Potser és qüestió d’un temps d’adaptació i d’aprenentatge. Però, personalment, no cal que corrin gaire per fer-ho. La seva manca de domini de la cosa ens mostra una vessant molt més humana i propera de la política: resulta que els nostres polítics també diuen paraulotes, que s’equivoquen, que fan comentaris fora de lloc, que no són tan diferents a nosaltres… Resultarà que potser tindran raó aquells que diuen que les TIC reduiran el fossar que hi ha entre polítics i ciutadans!
