Jordi Puntí
Maletes perdudes
Barcelona: Empúries, 2010
Sóc conscient de la dinàmica que mou el món editorial —indústria, també en diuen. I algunes vegades els llibres apareixen com un bolet i, després de la temporada, si hi ha sort, en queda un plançó que torna a brostar al cap d’un temps. En el cas dels llibres també hi ha excepcions. No tot desapareix després de la temporada.
Disculpeu la marrada, però l’he feta perquè avui us parlo d’una obra que es va publicar fa més de dos anys, el 2010. En un món perfecte això seria ahir i de tot menys notícia. Tanmateix, hi ha obres que coneixen les trituradores de paper en poc temps. Qui sap molt bé això no és Jordi Puntí, que ens ofereix la seva primera novel•la, Maletes perdudes, després de publicar dos volums de narrativa: Pell d’armadillo (1998) i Animals tristos (2002).
La història d’avui, grosso modo, és la del Gabriel Delacruz, un noi criat en un orfenat que acaba treballant de transportista. A còpia de mudances internacionals, el Gabriel viurà una història realment magnífica: viu els anys 60 i 70 de la Barcelona franquista i viatja arreu d’Europa amb un camió i dos camarades. Aquí és on, realment, la història pren cos i embranzida. La contraposició de persones, situacions i països a la ment de tres camioners de Barcelona propicien un enriquiment vital espontani. Uns personatges vivíssims i amb molta personalitat que teixeixen la seva vida sense família de sang amb esdeveniments més o menys transcendents. Aquesta situació, de passada, ens serveix per abonar que la realitat és inabastable, polièdrica, com la imatge d’un mirall trencat.
Aquesta obra, a la qual no penso estalviar-li res, té diverses virtuts que captivaran al lector. Primer de tot, el llenguatge que fa servir Puntí és acurat i precís; de vegades fins i tot implacable. Però el que la fa una obra magnífica és el fet que sàpiga trobar la plasticitat a la llengua d’una manera tan suau que les costures entre llenguatge oral i narratiu ni tan sols es notin. Amb un estil clar, gens carregat, i ric, ens trobem davant d’una prosa interessantíssima des de diversos punts de vista. En segon lloc, Maletes perdudes té per punt de partida la trobada entre quatre germans: Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol. Criats a Londres, Frankfurt, París i Barcelona amb les respectives mares, malden per trobar el seu pare, l’element comú que ha determinat aquests noms —un divertimento curiós, oi? Tot i això, els quatre cristòfols són de quatre cultures diferents però molt properes. En aquest punt veiem com la cultura de cadascun dels germans els marca i diferencia, alhora que els uneix de forma paradoxal i enriqueix enormement la narració. En definitiva, podem dir que tots es complementaran els uns als altres i acabaran actuant en certa mesura com un de sol.
De vegades penso que, si aquesta obra fos feta o escrita en un altre lloc o en una altra llengua, hauria tingut d’immediat més reconeixement i difusió de la que, d’altra banda, ja ha tingut a casa nostra. El 2010 va guanyar l’onzena edició del Premi Llibreter. I, el 2011, tres premis més: Joaquim Amat-Piniella, Lletra d’Or i Premi de la Crítica.
Per acabar-ho d’arrodonir, sembla que aquesta obra finalment tindrà una difusió arreu del món que li farà justícia. No us la deixeu perdre perquè és totalment recomanable. Enhorabona.
