Maleït Tsunami

" Tenim una societat civil organitzada que no ens l'acabem"

He fet tuits, articles i fins i tot vídeos convidant a unir-se al Tsunami, a descarregar la seva aplicació, a buscar el QR, a anar a les seves convocatòries i he sortit públicament a dir-li a Marlaska que no calia que busqués més, que Tsunami era jo, els meus amics i la meva família. I he fet tot això sense saber qui havia darrere, sense tenir capacitat de dir-hi la meva sobre quan calia fer això o això altre, sense assemblees que em permetessin participar en les decisions tàctiques i estratègiques. I sabeu què? Malgrat que no em costa el seu silenci actual, malgrat no saber on són ara mateix, malgrat pensar en què les coses s'haurien d'estar fent d'una altra manera... ho tornaria a fer. Bàsicament per tres raons.

Primera raó: perquè participar en el Tsunami no ens impedeix participar a altres mobilitzacions. Es diu que "el Tsunami ens ha desmobilitzat". Com és això? Conec a molta gent que va participar en l'acció a l'aeroport i de la Jonquera, que segueix anant a les reunions dels CDR, que continua organitzant xerrades, talls de carretera, etc. Aquestes organitzacions hi són allà, segueixen treballant i qualsevol que vulgui tindrà prop seu, a cada poble, eines i gent que es deixa la pell per seguir dempeus davant una situació política inacceptable. Tenim una societat civil organitzada que no ens l'acabem. Si algú no es mobilitza que no li doni la culpa al Tsunami! Tenir l'App del Tsunami al mòbil no impedeix anar enlloc.

Segona raó: hem aprés molt i això no ens ho treu ningú. Imaginem que mai més tornem a tenir notícies del Tsunami. Malgrat això passés, és indiscutible que els aprenentatges quedarien. Hem après que nosaltres podem aturar un aeroport o bloquejar la Jonquera si així ho volem. L'1-O no va començar un matí d'octubre de 2017. Va començar a rodar molts anys abans, a Arenys de Mar, amb quatre urnes, un esclop i una espardenya. Allà es van desenvolupar sabers i consciències sense les quals és difícil imaginar tantes coses que van venir després. Algú s'atreviria a dir que les llarguíssimes hores dedicades a organitzar tantes Diades no han servit de res? Es pot estar en desacord amb coses que fan (o no fan) ANC i Òmnium però és innegable que han estat eines de creixement, organització i aprenentatge col·lectiu brutals. De fet crec que és per això que l'Estat va decidir que les seves cares més visibles estiguin ara mateix a la presó. I dic més: els partits que tant ens hi han decebut han estat eines d'articulació política i aprofundiment de la consciència, fins i tot a pesar d'ells mateixos. Per entendre'ns: imaginem que demà la direcció d'un partit independentista prengués una decisió rebutjable i detestable... Podríem dir que no ha servit de res? Crec que no. Crec que podríem dir que "ja no serveix" però no que "no ha servit". Perquè els aprenentatges no els acumula cap sigla, ni cap direcció. Els dipositaris dels aprenentatges som cada un de nosaltres. Jo, personalment, he après molt a la meva militància a Podemos. He après molt formant part d'un engendro com CSQP o treballant amb el fallit Front Republicà. No han estat eines que hagin servit per aconseguir allò que em va empènyer a sumar-hi, però he après coses sense les quals avui tot plegat em seria impensable. Per a mi, com a titular de la meva sobirania indelegable, haver estat a les 3 del matí prenent un brou calent a la frontera Espanya-França, és de les més fortes experiències polítiques mai viscudes. Podeu riure, però és així.

Tercera raó: malgrat que ens vulguin vendre una suposada normalització de la situació, vivim en estat de setge. El "lawfare" continua tan viu com el primer dia. El CNI, les clavegueres, la púrria judicial i policial segueixen allà malgrat totes les "taules de diàleg" i les "reunions al més alt nivell". Jo no sé on són "els cervells" del Tsunami, no sé per què no piulen. Però sé que si demà fessin una rod de premsa, no veurien el sol durant molt de temps. No sé si estan ajudant com és degut a les persones que pateixen repressió però si ho estan fent, crec que el més adient seria que no ho diguessin. Us recomano veure aquest vídeo-resum de la xerrada que aquesta setmana es va fer al Parlament Europeu sobre "lawfare". Allà ens expliquen Julen Arzuaga, Andreu Van den Eynde com és una pràctica habitual posar els advocats al punt de mira de la repressió. Alguna cosa hauríem de ser capaços d'aprendre de tota la història que ens precedeix a l'hora d'intentar entendre els moviments (o no moviments) que vivim avui.

 

Tenim dues opcions: enfadar-nos amb el Tsunami fins a trobar-lo culpable de tot allò que ens passa o quedar-nos amb els aprenentatges col·lectius adquirits. Crec que aquests aprenentatges són inesborrables i ens pertanyen a nosaltres. No ho oblidem mai.

PD: Alguna cosa no acaba de funcionar del tot bé quan veiem més crítiques al Tsunami que als partits que haurien d'estar representant tota la ràbia i anhels que cada dia estan sent trepitjats. Ahí lo dejo.

 

Comentaris