Tenim mala peça al teler els catalans, i no pas per la no sentència de l’Estatut, tampoc per la ineficàcia d’un govern que no sap liderar una resposta clara i contundent; els auguris són nefastos perquè el temps de la política ha estat dinamitat per la proximitat d’unes eleccions al Parlament. Conseqüentment ja no hi haurà acció, deliberació, discussió, propostes i estratègia. Tenim un horitzó petit, petit, petit: el tacticisme d’un partit enrabiat amb sí mateix per no poder espolsar-se els molestos socis del damunt i desmoralitzat per unes enquestes que posen en perill la suma pel proper tripartit III.
L’amo és l’amo i es diu PSOE. L’amo paga, contracta, respon a fidelitats i expulsa els díscols. Això ho sap tothom, però sobretot els que ho tenen clar com la llum del dia, són els 25 diputadets del Congrés a Madrid que donarien un ronyó per repetir donat com van les coses per aquí i davant el perill imminent de quedar-se sense feina. Aquesta pobra gent que es va alinear amb la causa de “Más Zapatero más Catalunya” darrera la futura ministra de l’exèrcit Carme Chacón, ara corre darrera el ministre i conseller àulic del president, aquest senyor de nom José Blanco que massacra la llengua castellana amb una impunitat i desvergonyia només admesa des de la ignorància més supina.
D’aquí que la pretesa unitat de les forces catalanes sigui una farsa que no una mentida; convé fer creure que passa el que semblaria que està passant, però tenim prou indicis per descobrir que en algun moment baixarà el teló i darrera la cortina, si poden, guillotinaran el que quedi de Catalunya. Insisteixo: si poden.
Primer indici: el PSC envia el conseller Nadal a negociar amb el ministre Blanco, el que “ahora sí estoy de acuerdo con Rajoy”. Nadal va a buscar segons declaracions pròpies “una resposta immediata”. Aquesta resposta, però, no passa pels tràmits legals que exigeixen un canvi en el Tribunal Constitucional perquè “seria massa lent”. Quan fa gairebé quatre anys que dura la comèdia de la sentència, argüir lentitud és un insult a la intel•ligència i estic convençuda que el conseller Nadal ho sap perfectament, però està acostumat a aguantar. Segons nomenclatura del sector “montillista” només s’envia un “obiolista” a la palestra perquè es rosteixi, i en això val a dir que l’ex alcalde de Girona té una resistència a prova de bomba.
Segon indici: fa un mes el mateix Congrés dels diputats va votar no renovar els membres caducats (de fa més de sis mesos) del TC en un intent de qui dia passa any empeny i així arribar a les eleccions catalanes amb un candidat Montilla revestit de la condició institucional que exigeix la condició de president de la Generalitat que aspira a renovar.
Tercer indici: la maniobra de distracció Garzón al Paranimf de la UB al que dóna suport institucional el conseller Saura (procliu a caure en tots els paranys que els socialistes li paren) i que reuneix la vella guàrdia socialista majoritàriament obiolista vigilada per Manel Iceta. Francament, sortir en defensa de Garzón davant del Tribunal Suprem (res a veure amb el TC, aquest sí herència franquista) després que aquest jutge detingués i torturés (amb sentència del Tribunal Europeu) 38 catalans (molts periodistes) l’any 1992 només perquè eren independentistes, fa basarda; i sobretot, fa angúnia la manipulació de les víctimes del franquisme, perquè aquest senyor té dues causes més obertes i greus, de manera que hem de deixar que la justícia actuï amb ell com amb qualsevol altre ciutadà, independentment que ens agradi una causa i ens repugni una altra.
Quart indici: el mandat des del govern Zapatero sobre els arguments a aplicar davant la situació actual de l’Estatut, que la culpa és del PP per haver posat el recurs. I és cert, només que també el PSOE ha posat recursos en contra d’articles essencials del mateix Estatut, a través del Defensor del Pueblo o fins i tot a través d’altres Comunitats Autònomes.
Tot plegat, mala peça al teler: un president que no lidera, uns socis que per boca de Joan Herrera (de qui blasmen els antics militants del PSUC) diuen que “dimissió en bloc del TC” tot fugint d’estudi, o uns altres que s’amaguen i deixen sol el President de la Mesa del Parlament, Ernest Benach que lamenta “la humiliació a Catalunya”.
Si no retorna la política aquesta farsa serà la cançó enfadosa fins el proper Nadal i mentrestant l’atur que creix, l’economia que no revifa, cada vegada som més pobres i estem més emprenyats.
