Mala Diada per als amants de l'amnèsia

"Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats"

Tres-cents anys són una fugacitat en la història de l'univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure'ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l'objectiu no sols d'esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d'esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d'odi, aquella. Només l'odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S'entén, per tant, l'al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l'alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les ruïnes del Born l'any 2002. Aquelles ruïnes –restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella– eren una prova massa incòmoda per als amants de l'amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d'Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l'oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l'ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l'Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d'uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se'n burlaven –encara n'hi ha que ho fan– tot dient que "celebrem una derrota". Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l'any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s'entén que Ciudadanos tingui tant d'interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n'adona, el lector? Si converteixes l'11 de setembre en 23 d'abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d'hora, se n'esborra l'èpica i cau en l'oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d'octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s'han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n'hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d'octubre, l'Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l'Onze de Setembre de 2014, és l'Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l'Onze de Setembre del "fins aquí hem arribat". A partir d'ara, s'han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

 
 

Comentaris