En política tan important com elaborar propostes es saber-ne administrar els temps. Una bona idea plantejada en un moment inadequat té tots els números per quedar en un no res. És el que està passant amb la llei d’ordenació territorial, un projecte necessari per culminar la vertebració del país però que abocat al debat polític en un moment de convulsió com l’actual i a menys d’un any dels comicis catalans, neix amb massa plom a les ales.
La substitució de les quatre províncies catalanes per una nova distribució molt més vinculada a la realitat territorial, és una vella aspiració nacionalista que en el seu dia el govern de Convergència i Unió va concretar amb el buidatge de competències de les diputacions, especialment de la de Barcelona que per poder i pressupost podia actuar com un contrapoder a la Generalitat. Però el caràcter constitucional de les províncies va obligar a buscar vies paral•leles com ara la creació dels consells comarcals de dubtosa eficàcia. Aquell debat, tancat en fals, es torna a reobrir ara amb la recuperació de les vegueries, convertides en l’eix de la nova ordenació territorial de la nació. Més enllà del caràcter anacrònic d’un model administratiu d’orígens carolingis, ressuscitat durant la presidència de Lluís Companys i incorporat a l’Estatut del 2005, la clau de volta es l’inoportunitat del temps polític. L’autogovern català es manté amb respiració assistida pendent de la sentència del Tribunal Constitucional, el tripartit s’aguanta amb fils, traspassos com la gestió de l’aeroport del Prat són una quimera i la crisi ha condemnat milers de ciutadans a una agònica subsistència. Amb aquest panorama incorporar un debat tan visceral com el territorial a l’escenari polític, és com a mínim atrevit. I no perquè no sigui necessari sinó perquè és impossible fer entendre als ciutadans, sense la complicitat dels quals seria inviable el seu desenvolupament i aplicació, que ara la màxima prioritat és crear una nova estructura administrativa amb la corresponent despesa pública.
A vegades la prudència no es l’avantguarda de la traïdoria si no l’elemental paciència d’esperar vents més favorables.
