Majories presumptament democràtiques

"Hi ha catalans que continuen pensant-se que és possible reformar la Constitució perquè Catalunya tingui més autogovern"

La força de les majories s'ha convertit en un recurs per mantenir situacions de domini gens democràtiques. Només cal parar-se a pensar per un moment quina és la resposta que més fan servir els unitaristes viscerals espanyols davant qualsevol reivindicació catalanista: "Això no ho accepta la Constitució i, si no us agrada, canvieu-la". L'apel•lació a la reforma a constitucional els hauria de fer passar per demòcrates, quan no ho són gens. És ben evident que no és així. Si tota la Unió Europea rebutgés una proposta que Irlanda considerés indispensable per a la seva supervivència nacional, la majoria no justificaria l'opció ni la convertiria en més democràtica. Perquè al moll de qualsevol problema el que hi ha sovint és una discussió sobre àmbits de sobirania. En la dialèctica entre Espanya i Catalunya –o entre Catalunya i "la resta d'Espanya", seguint en criteri unionista– considerar que qualsevol diferència s'ha de decidir per majories no és democràcia. És només demografia. Imposició demogràfica. És a dir, és donar la raó als que són més, malgrat que formin part d'un altre àmbit lingüístic o nacional. És com si en un moment determinat de la seva història Texas plantegés una reivindicació que els altres Estats Units consideressin improcedent i li proposessin de resoldre-la "democràticament"; és a dir, votant-la tots.

Aquest esquema fal•laç és el que fa invàlida una reforma constitucional. La gran majoria de la població espanyola és d'arrel castellana. I aquesta gran majoria ara viu un moment de profunda involució autonòmica, malgrat que formi part d'unes estructures administratives autonòmiques que els és ben útil. Molt més útil que el centralisme. No és temerari afirmar que una reforma constitucional que ara qüestionés el model territorial espanyol desembocaria en una retallada unitarista, "Catalanes, ¿no os gusta la Constitució? Muy bien: reformadla". Aquest recurs es mou entre el cinisme i la impunitat. I encara resulta més lamentable constatar que hi ha catalans que cauen voluntàriament en el parany i continuen pensant-se que és possible reformar la Constitució perquè Catalunya tingui més autogovern o perquè les "nacionalitats" hi queden enumerades de manera explícita.

En aquesta mateixa línia ahir la versió digital del diari El País proposava una votació tramposa. Els seus lectors havien de decidir si aprovaven "l'expansió de les llengües al Senat". És a dir si el Senat espanyol ha de reconèixer institucionalment la realitat lingüística de l'Estat i ha d'acceptar que els seus membres es puguin expressar també en català, basc o gallec. Una proposta tan democràtica com honesta. No calia votar. L'única incògnita era quantificar el nombre de víctimes, que va resultar ser del 20 per cent. Contra un 80 per cent que tenen el castellà com a idioma propi i que es troben ben còmodes dins el sistema de monopoli i domini lingüístic de què gaudeixen. És democràtic preguntar a una majoria castellana si aprova que als catalans, als bascos o als gallecs, que són minoria, se'ls reconegui un dret bàsic? És democràtic que la majoria blanca d'un Estat nord-americà voti si considera que els negres han de tenir els mateixos drets?

 
 

Comentaris