Des de les primeres Corts era coneguda entre la gent entesa en política la distància que existeix entre la bel·ligerància ideològica i les relacions humanes entre polítics, per simpatia, per interès o fins i tot per amor hem vist tota mena d’afinitats entre persones ben oposades ideològicament. Per aquesta raó no té cap mena de sentit que es critiqui l’eventualitat de què Jaume Asens, Toni Soler i Antonio Baños prenguessin junts (o trobats!) una copa a la Casa Fuster durant una de les últimes nits d’aquest estiu.
Tanmateix, el que ha canviat és que cap mena de trobada d’heterogènies sensibilitats es pot amagar al gran públic i per això es poden emprar com armes envers els adversaris. Per això la situació serveix per a fer un seguit de reflexions i a mi se me n’acudeixen les següents: En primer lloc, que a les cúpules polítiques ( i en part en les socials i econòmiques, que molts cops coincideixen) no hi ha divisió, la confrontació es queda a la porta; de fet, estic convençuda que els que diuen que l’independentisme no ha dividit famílies, és perquè no pensen que ningú es pugui barallar més enllà de l’àmbit públic. En la intimitat, fins i tot es poden casar.
En segon lloc, a alguna gent se li pot estar passant pel cap quina mena de congruència hi ha en qui ven la lluita dels descamisats des de la barra del bar d’un hotel de luxe, però el cert és que això ha estat així com a mínim des de Visconti; em sembla que ens hem oblidat de quants artistes milionaris ens han venut la dictadura del proletariat des de la transició (de fet van ser els seus protagonistes) En tot cas sí pot servir saber-ho per recordar que en el procés cap a la independència, el viatge (amb qui i com) és tan important com el destí. Com per a Ulisses, el camí val per a mi molt més que Itaca.
I en tercer lloc, la qüestió més positiva: aquesta mena de “esperit de Casa Fuster” que podrien simbolitzar aquestes tres persones el voldria metàfora de la mateixa alçada de mires d’aquell altre pacte, el del Majestic, i tot el que es pugui allunyat d’aquell tercer, en negatiu, el del Tinell. Potser en els pactes no hi poden ser tots, però m’agradaria que fossin sempre per aliança, mai amb l’únic objectiu d’excloure algú, ni que aquest algú vulgui auto-excloure’s.
