A vegades em sembla que desepareixo. Que me’n vaig. Són instants estranys, que mig suro. Moments durant els quals m’ho miro tot des de la distància. Són aquells dies que et sens com un espectador de la vida, però que no hi participes. Que tens la sensació que t’esfumes, que et desfàs, que ets un holograma, una senzilla i fina ombra. Potser és perquè a vegades l’únic que tens ganes de fer és desaparèixer (encara que només sigui per una estona). De sortir del quadre per uns instants. De seure en el públic a mirar la funció. D’estar, sense ser-hi. D’observar, sense que et vegin. De tornar-te invisible. Transparent. I així, durant uns minuts, tenir una perspectiva de les coses, mai vista.
- CA
