La relació entre la política i els mitjans de comunicació d’aquest país comença a ser preocupant, complicada, perillosa fins i tot, i gairebé nociva. Sóc de les persones que creu en la independència dels professionals dels mitjans respecte dels de la política; en el dret i el deure que tenen els periodistes d’informar lliurement (sobretot si es dóna un esdeveniment que permet fer crítiques dures i fonamentades al govern); i en el fet que qualsevol actuació que provingui d’un polític ha de ser traslladada a la premsa de manera transparent i entenedora. Només amb aquests principis la ciutadania podrà sentir-se ben informada i podrà creure tant en la credibilitat dels mitjans com en la dels polítics professionals.
Aquesta independència s’està desdibuixant arran de determinats episodis que han tingut lloc darrerament. L’exemple més actual d’aquesta pràctica perversa són les nombroses crítiques que alguns prohoms socialistes han dirigit contra Mònica Terribas per l’entrevista que dilluns passat va fer al president José Montilla. Encara que el PSC s’ha afanyat a negar la major, no és poca cosa que Joan Ferran, Josep Maria Balcells i Carme Figueras (tots ells exponents del ferro forjat socialista català) hagin criticat Terribas amb sanya per protegir l’entrevistat. És més fàcil criticar la feina d’una bona professional amb un argument fal•laç (que ella és la directora de la TV pública catalana) que reconèixer que el president no tenia les respostes adequades. Encara més: un conseller de districte de l’Ajuntament de Barcelona (també socialista) ho ha fet amb insults i desqualificacions personals. Ho considero totalment impresentable i inacceptable perquè Terribas té un estil propi, tal com ja va demostrar al programa La Nit al Dia, que és rigorós, reflexiu, insistent i ben documentat, amb el qual aconsegueix fer del periodisme un exercici interessant, pedagògic i, per damunt de tot, informatiu. Els ho dic ben clar: jo em declaro fan de la Mònica Terribas.
Aquest, però, no és l’únic problema que hi ha entre premsa i política. En els últims anys no és estrany que hi hagi qui reconegui haver rebut transcripcions de tertúlies subratllades amb acusacions directes a periodistes, o bé missatges a telèfons mòbils amb indicacions que gosaven indicar com havia d’actuar el receptor o amb recriminacions per les opinions de cadascú (els puc assegurar que en la meva modesta experiència de tertuliana, això ja m’ha passat). En general, hi ha una pràctica obsessiva de persones dels partits polítics per identificar qualsevol tertulià amb unes sigles concretes, en sigui pròxim o no, i per intentar controlar les informacions i opinions que circulen per les ones o allò que s’escriu.
En fi, tenir una premsa lliure i independent implica reconèixer que mai no plou a gust de tothom. Però qualsevol país que vulgui viure en llibertat ha de respectar la independència dels seus mitjans de comunicació. Més encara: tot responsable polític que es vulgui considerar un bon polític ha de comprendre que la seva comunicació no pot dependre de la fidelitat o de la complaença dels periodistes, sinó que l’ha de garantir ell mateix. La política en majúscules implica acceptar les lloances (quan les coses surten bé) però també la dissensió, la desaprovació i el qüestionament per part dels que observen. El dia que això no sigui així, voldrà dir que la qualitat democràtica d’aquest país s’ha debilitat. Llavors quedarem ben enfangats.
