Facin la prova: superposin una fotografia de jove d’Eleuterio Sánchez, més conegut com El Lute, amb una altra del cantant italià Adriano Celentano, i comprovaran com de sobte els hi apareix la cara el president de l’Iran / delirant Mahmud Ahmadinejad. Aquesta estranya hibridació física té també, sens dubte, un correlat ideològic: Ahmadinejad és una mena de showman perillós, que un dia s’abraça amb el seu amic Hugo Chávez, l’altre rep cartes pels carrers de Teheran i l’endemà nega l’existència de l’Holocaust. Ara està en hores baixes. L’evidentíssim frau electoral que ha orquestrat s’ha acabat girant contra ell. Les classes mitjanes sembla que han dit prou, i els joves també. Tots els corresponsals afirmen que, sense ser caòtica, la situació és explosiva i pot precipitar-se en qualsevol direcció. Alguns busquen paral•lelismes amb la revolució islamista del 1979. A mi em semblen una mica forçats, però sembla clar que la resposta de la gent ha estat, i encara és, de manifesta indignació.
Tot i que la competència és dura, Ahmadinejad és sens dubte un campió indiscutible en l’odi a Israel i als Estats Units. De vegades s’oblida que aquesta actitud és molt i anterior a l’actual president. Quan l’Alemanya nazi semblava destinada a ser la primera i indiscutible potència mundial durant molts i molts anys, Pèrsia va canviar oficialment de nom i va passar a dir-se Iran (Airian) que significa -atenció- “país dels aris”. Era l’any 1935. El general Reza Pahlevi, conegut també com Reza Khan (1877-1944) no és va limitar a aquest canvi de nomenclatura, però. També es va convertir en un entusiasta col•laborador dels nazis (competint en aquesta actitud servil amb la principal autoritat religiosa de la Palestina de l’època, el Gran Muftí de Jerusalem). El fill de Reza Khan, Mohammed Reza Pahlevi, el darrer Sha mort a l’exili l’any 1980, en canvi, va ensumar uns altres vents i es va convertir en el principal aliat dels interessos nord-americans a la zona. És més aviat impensable que a curt o fins i tot mitjà termini un canvi, fos del tipus que fos, eradiqués de sobte aquestes actituds malsanes. En aquest sentit, alguns intel•lectuals occidentals que aquests dies donen suport explícit a la revolta mostren una considerable ingenuïtat. Hi ha coses que no canvien gaire, a l’Iran i a tot arreu… La situació recorda la lectura errònia que Europa va fer de Khomeini l’any 1979, prenent-lo com una mena d’alliberador de la tirania dels Pahlevi.
A Mahmud Ahmadinejad costa de dedicar-li un disc: el seu aspecte és massa sinistre com per associar-lo amb la música. Però ja que abans hem parlat de la superposició d’una foto entre El Lute i Adriano Celentano, li dedicarem el seu Pregherò, peça fonamental de la catequística pop de la dècada del 1960. “Pregherò per te che hai la notte nel cuor, e se tu lo vorrai crederai“. A un beat com Ahmadinejad segurament li agradaria, malgrat que el ritme potser és una mica massa sensual per als seus gustos recatadíssims.
