Les vergonyes d’Europa també haurien de formar part de l’agenda continental perquè deixessin de ser les vergonyes invisibles d’Europa. Hi pensava aquesta setmana mentre a casa nostra el debat europeu tenia una certa presència pública, però pràcticament no hem pogut llegir o escoltar res sobre el tsunami que han patit els Balcans. Sí, sí, un tsunami. Si no em creieu us transcric part del correu que m’ha escrit la Judit Aixalà, responsable de projectes als Balcans d’IGMAN-Acció Solidària, tot just arribar a les zones més devastades dins de la Federació boniana:
“Durant la meva vida professional he treballat en projectes de cooperació i d’acció humanitària a Txetxènia, Rwanda, Kosovo, Bòsnia, Kurdistan i mols altres escenaris que m’han marcat. A vegades penses que amb l’edat et tornes menys sensible i que és més difícil tornar a sentir aquell patiment i aquella angúnia davant la catàstrofe.
Aquesta setmana he tornat a Bòsnia i he estat treballant a les zones més afectades per les inundacions. La veritat és que no sé com us puc transmetre el que he trobat. Potser podríeu mirar d’imaginar la devastació d’un tsunami i us hi acostaríeu força. Les restes de xais, vaques i gallines es barregen amb les aigües brutes que ho han inundat tot i es podreixen amb la calor que ha arribat de sobte per fer-ho tot una mica més difícil.
A Maglaj la gent de l’ajuntament em diuen que no tenen diners ni per pagar la gasolina de les màquines que haurien de mirar de netejar el terreny. La Federació bosniana es troba en situació de fallida i aquesta urgència ha evidenciat la falta de recursos. A aquest poble, com a Doboj i com a totes les viles i pobles afectades per les inundacions que formen part de la Federació de Bòsnia, no hi ha arribat cap mena d’ajuda.
La precarietat és tal que les poques autoritats responsables no tenen cap mena de mitjà per sol·licitar l’ajuda i tinc la sensació que si des d’Europa ja vam escoltar poc la tragèdia, encara ho farem menys durant una reconstrucció que em sembla preveure que tornarà a ser massa llarga.
Veig que aquesta vegada la cursa era per la informació i per la comunicació, i que també en aquest cas Sèrbia n’ha estat la guanyadora.”
La Judit diu “aquesta vegada” perquè els bosnians ja van perdre una guerra i van perdre, també, la postguerra. Les guerres fan mal i fan soroll. Fan possible un acord com el de Dayton, que esmicola i bunqueritza les parts enfrontades al si de Bòsnia perquè una societat traumatitzada per anys de matances, violacions i fam signa la fi de la guerra a qualsevol preu. I les postguerres són silencioses. Més encara si formes part d’una de les vergonyes –invisibles- d’Europa.
Amb aquesta catàstrofe poc natural han vist com tenien menys mitjans, menys antenes i menys amics arreu del món que els seus veïns serbis i croates. I per això els tocarà patir més.
Hi serem, és clar, la cooperació catalana. Com no ho hem deixat de fer durant més de vint anys. Potser hi té a veure una mica saber que bona part de l’odi i la violència que han patit és perquè un bon dia van optar per la democràcia, per un referèndum i per l’autodeterminació.
Volem una altra Europa, una Europa que no amagui les vergonyes, per això som al costat de Bòsnia i per això aquest diumenge votarem a Catalunya per fer possible, arreu d’Europa, que la democràcia i el dret a l’autodeterminació visquin lluny de les violències i de les invisibilitats.
