Aquesta setmana he tingut el plaer d’assistir a dos espectacles genuïnament nostres, amb l’afegitó imprescindible que tots dos són d’una alta, altíssima qualitat.
El primer és “Vergonya, cavallers, vergonya”, d’Al Tall, el mític grup valencià que ha estat capaç de: a)dignificar el malmès folklore valencià; b) recuperar una història perversament usurpada; c) crear un estil propi, inimitable, que té la virtut que ultrapassa el temps. Aquest concert és un repàs de la vida de Jaume I, fet insòlit en els escenaris d’arreu de l’Estat. I, malgrat el temps transcorregut, Al Tall continua estant en forma: una potència envejable i una qualitat artística fora de tot dubte. L’espectacle és patriòtic, sens dubte, però també és un plaer artístic per la musicalitat, el ritme, la veu i la instrumentació (ai, aquella inoblidable dolçaina!).
Per una altra banda he anat al circ, Els adults rarament anem al circ si no trobem com a excusa portar–hi criatures, malgrat els encertats discursos de Sebastià Gasch o del contemporani, i culte, Jordi Jané. És més, a jutjar pel llenguatge, el circ rep unes invectives inconscients que són totalment injustes, com quan diem que “s’ha muntat un circ”, en sentit pejoratiu, o “aquest està fent el pallasso”, que té també tot de connotacions negatives. Res més lluny de la veritat. Doncs Tortell Poltrona porta dècades demostrant què és el circ genuí i meravellant els espectadors amb una honestedat sense trampa. Sense el recurs a animals famèlics i maltractats ni a les disfresses de Hollywood ni a número idèntics i bromes rituals sense bri d’originalitat. No: Tortell Poltrona presenta números espectacularment difícils i el mínim de lluentons i de fanfàrries. És el circ en estat pur. L’espectacle es diu “Els racons de la memòria”, un títol que m’és familiar.
Per acabar-ho d’adobar, m’assabento, aquesta setmana també, que a la Lloll li han donat el premi Margarida Xirgu, que només donen a les més excel•lents actrius. La meva enhorabona, Lloll: t’ho mereixes.
Una setmana, doncs, per esbandir els fantasmes de l’autoodi. De vegades l’art no és a darrere d’una allau de màrqueting i d’anuncis, sinó en la bella simplicitat d’unes mans, d’uns ulls, d’unes goles plenes de creativitat i de destresa.
