Un dels aspectes més sorprenents de veure com són representats els mafiosos i els gàngsters al cinema i en les sèries de televisió és la misèria en la qual viuen. Un es pregunta com pot ser que havent guanyat tants diners amb el tràfic de drogues i l’extorsió visquin en unes condicions tan miserables. Films com American Gangster de Ridley Scott, Infiltrats i Un dels nostres de Martin Scorsese, Atrapat pel passat de Brian de Palma, Camí de Perdició de Sam Mendes o sèries com Gomorra o The Wire, ens situen davant d’una curiosa paradoxa: mostrar la vida quotidiana de la màfia, de l’hampa, la cosa nostra o simples traficants de drogues com a vides trencades, miserables, amagades i allunyades de la bellesa.
Semblen voler advertir que el mal només fa aflorar la lletjor. Les seves cases, els objectes que els envolten en el seu dia a dia, res tenen a veure amb la deliciosa casa de Mario Pratz on cada moble, cada pintura, cada gerro o cada llibre evoca un món civilitzat i harmònic. El tràfic de drogues, l’extorsió, els xantatges i l’assassinat permeten guanyar molts diners però no garanteixen obtenir un hàbitat digne. En les tres temporades de la sèrie Gomorra, els seus protagonistes es passen el dia batallant per a controlar la venda de droga als barris, canviant constantment de viure en lletjos habitatges per a evitar ser assassinats. Fins i tot quan algun d’ells està en condicions de trencar amb el passat, aquest com si fos quitrà s’adhereix a la seva nova vida. El cinema i les sèries de televisió ens mostren que la primera víctima d’un mafiós és ell mateix. No tracten d’emmarcar aquestes obres sota una dimensió moralitzadora; simplement mostren un món ple de brutícia i sang.
La majoria d’aquests films estan basats en fets reals i els seus guionistes s’han esforçat a mostrar les seves vides amb la major fidelitat possible. Entre els films que jo he vist, només una trilogia trenca amb la norma. Es tracta d’El Padrí de Francis Ford Coppola basada en una novel·la de Mario Puzo. El seu protagonista Michael Corleone accedeix al poder de la seva família per atzar, ja que el seu pare l’havia allunyat dels tèrbols negocis de la família donant-li una educació allunyada dels carrers. Ell, a diferència d’altres mafiosos, ha tingut educació i ha adquirit una cultura al marge de màfia. Per contra, els altres mafiosos són producte d’una cultura basada en el més fort. Han après, no tant a viure, sinó a sobreviure. La pregunta que hem de fer-nos és que, si els diners no els apropa a una vida còmoda, opulenta, plena de luxes sofisticats i allunyada de les guerres entre famílies, què és el que els mou a consagrar tota la seva existència a aquesta vida miserable. Potser, la resposta hàgim de buscar-la en l’addicció al poder, un poder que va més enllà de la llei. Un poder que, en aconseguir-lo, genera en els altres un respecte producte de la por i el terror que inflingeixen a tots els que l’envolten. És el frenesí, l’adrenalina i la il·lusió que amb el terror es pot aconseguir tot.
Tacar-se de sang és el ritu d’iniciació; no ho és guanyar el primer milió de dòlars. El preu que han de pagar per a arribar a dalt comporta allunyar-se d’allò que un pot obtenir amb grans sumes de diners. Resulta sorprenent veure com les seves luxoses mansions no són cases sinó presons d’un notable mal gust i les seves amants o els seus cotxes de luxe són efímers. Al marge de la moralitat i la consciència, veient com viuen els mafiosos al cinema i a les sèries de televisió se li treu a un qualsevol aspiració a ser-ho. No obstant això, tots els protagonistes d’aquestes tràgiques històries han fundat un estereotip d’heroi, d’èpica, fins i tot d’icona que fascina als espectadors, que els impulsa a veure una pel·lícula rere una altra. El que l’espectador busca, en certa manera, és submergir-se en un món prohibit, perseguit i al marge de la llei. Anhelen veure la batalla contra l’ordre establert.
L’èxit de les pel·lícules i les sèries sobre Pablo Escobar només s’explica per la capacitat d’un pervers Robin Hood de fer viure als espectadors l’experiència d’aconseguir l’impossible. Una altra pregunta que necessitaria molt de temps i molt divan: Per què sent tan deplorable, tan poc edificant i tan sinistre hi ha tanta gent esperant poder emular les seves negatives gestes? No puc deixar de sorprendre’m que hi hagi gent disposada a viure en la misèria pensant que ha conquistat el món, com Tony Montana a Scarface d’Howard Hawks i el remake que va realitzar Brian de Palma.
