Per si encara calgués, Joana Ortega ho ha certificat. La negociació va ser impossible el 9N, encara què el Govern català oferís un “procés participatiu” sense cap mena d’efecte institucional. L’aleshores vicepresidenta -ara ciutadana inhabilitada- va intentar-ho amb Soraya Sáenz de Santamaría fins una setmana abans, en reunions discretes, i no va aconseguir res. En paral·lel, l’exministre Margallo ha fet públic que ell va reclamar la intervenció dels Mossos des de Madrid per a què fos la policia catalana qui requisés les urnes.
Tot plegat, demostra dues coses. L’una, que no hi ha marge de negociació amb Madrid més enllà de la rendició incondicional. I la segona, que l’Estat, rere la façana autoritària, té una por instintiva a actuar coactivament a Catalunya. Si els Mossos no es van intervenir, com insistia Margallo, és que no tenien gens clar que això fos possible i sense conseqüències.
Margallo ha dit a Barcelona que avui tornaria a demanar el mateix. I ara, potser, tampoc no li farien cas. O sí. Però queda clar que, malgrat la sobreactuació i les proclames, l’Estat també té por. I molta.
