Intenció real de dialogar no n’hi ha, per part del govern espanyol. Ara bé, la jugada és bona, teatral: tornar a passar la pilota al president català -que sigui ell qui hagi d’aclarir si dimarts va dir al Parlament el que efectivament va dir- i fer creure -més a fora que a dins- que hi ha voluntat de parlar i arribar a acords amb Catalunya. Però és del tot inviable. Madrid ve a dir que si Puigdemont i els catalans es deixen aixafar i humiliar, l’any vinent el PP i el PSOE es posaran d’acord per fer veure que fan alguna concessió a Catalunya. Però ja ho sabem: aquesta seria del tot insuficient i insatisfactòria pels milers de persones que surten cada 11 de setembre al carrer des de ja fa cinc anys -quin “suflé d’estiu” més llarg!-. Però els és igual. És una bona manera de guanyar temps, i ara només volen una rendició sense matisos.
I, de fet, s’assembla molt a la proposta que fa Europa. Els altres països només demanen a Espanya que no apliqui la violència contra els catalans i donen suport a mantenir l’status quo. “És el vostre problema, solucioneu-lo vosaltres com volgueu i pogueu, amb l’única línia vermella de la violència”, ve a dir-li Europa a Madrid. I ja està. Però creu de debò Europa que, fins i tot encara que mai més es reprodueixin les escenes de violència policial gratuïtes i desproporcionades de l’1 d’octubre, els catalans que surten massivament al carrer compraran qualsevol altra opció que no sigui la d’una declaració d’independència o, com a molt, un referèndum pactat amb l’Estat, vinculant i amb totes les garanties?
És del tot impossible. I és per aquest motiu que ara mateix l’única opció que té el Govern català és anar endavant, a totes. No hi ha cap mà veritablement estesa a Madrid. El camí és desconegut, d’acord. Però el de la rendició o la derrota Catalunya ja l’ha transitat, més d’una vegada. I aquest sí que és conegut.