La simple perspectiva d’una negociació genera un vertigen intens en el camp del règim del 78. De fet, el que els uneix és, només, la negativa a tot i, fins i tot, l’ús de la força i el xantatge econòmic. A partir d’aquí, l’estratègia per sobreviure no serà la mateixa. El rei d’Espanya, per exemple, serà el primer damnificat per qualsevol canvi d’estratègia que impliqui el reconeixement d’una confrontació política. Felip VI es va prestar a ser utilitzat com a amenaça contra les institucions catalanes i, en conseqüència, qualsevol negociació el deixarà, necessàriament, com un instrument d’un sol ús descartat i amortitzat. A partir d’aquí, ja en parlarem de com intenta ressituar-se tothom en un context nou i vertiginós.
Per fixar-nos en dos sectors molt allunyats, no tenen els mateixos interessos els sectors més ultres de la policia espanyola o la Guàrdia Civil que els alcaldes del PSC que governen el dia a dia d’un centenar llarg de municipis catalans. No és fàcil que tots dos grups -com molts d’altres- es mantinguin tan cohesionats com ho han estat enmig de la tempesta repressiva. El simple fet de reconèixer que han de negociar, quan ho facin, ja posarà en peu de guerra els més salvatges contra els més pragmàtics i al revés.
Si s’imposen els més ultres a Espanya, la ruptura estarà doblement legitimada. I si guanyen els moderats, no tindran altra opció que pactar un referèndum. El problema, en realitat, és que, des de Madrid, l’estratègia serà paral·lela, intentant dividir el camp independentista. Com passa sempre, guanyarà el que mantingui millor la cohesió interna.
