Carles Puigdemont i 2’08 milions de catalans més s’estan convertint en una dificultat inesperada per al govern de Madrid. El cop de l’Estat contra les institucions catalanes no ha fet més que cronificar un conflicte que ells pensaven haver guanyat per la via de la força i la complicitat amb les institucions europees. Però no. Des de l’1 d’Octubre Espanya s’ha convertit en un estat a la defensiva, amb una imatge internacional que connecta amb la llegenda negra i massa favors per pagar als socis als qui van demanar -amb necessitat i urgència- que fessin els ulls grossos davant la violència i les represàlies.
A banda d’això, la negativa a obrir cap diàleg per part de les autoritats de Madrid encara incrementa més la caracterització d’Espanya com a estat autoritari. El següent pas serà el bloqueig inquisitorial de l’elecció del candidat que té el suport de la majoria del Parlament. Per això Puigdemont posa tan nervioses les elits de Madrid, perquè ressalta, encara més, el seu caràcter despòtic.
Costarà conviure amb aquest assetjament crònic per part de l’Estat, certament. Però a ells també els desgasta haver de dedicar la seva diplomàcia a justificar una repressió tan visible i desproporcionada com la que apliquen contra les institucions democràtiques catalanes. Com diu Ernest Maragall, ens poden infligir una derrota, però no guanyar-nos. I la Història és temps.
