Ara sí, el xoc és imminent. Monarquia il·legítima continuadora de la legalitat franquista contra la legitimitat d’un Parlament hereu de la legalitat republicana. Violència i repressió contra carrer i diàleg. Elits econòmiques i polítiques madrilenyes –amb les riquíssimes i servils elits econòmiques catalanes al seu costat- contra ciutadans i ciutadanes que han fet servir el seu cos com a escut de defensa de les institucions catalanes i la democràcia. Una Fundación Nacional Francisco Franco i una Falange ben legals i protegides per l’Estat contra l‘ANC i Òmnium Cultural assetjades, saquejades i a les portes de ser jutjades per un delicte de sedició. Unes forces de seguretat espanyoles que van de col·legues amb l’extrema dreta, però que apallissen ciutadans i càrrecs electes amb el pretext de robar urnes, contra uns Mossos d’Esquadra que se l’han jugada de debò per garantir els drets fonamentals dels ciutadans.
Un Estat controlat per unes elits que es neguen a trencar amb quaranta anys de dictadura i que alimenten el relat guerra-civilista contra una República naixent que es nega a continuar legitimant una Transició violenta i pensada exclusivament per enriquir uns pocs i condemnar a la misèria una majoria. Un Estat que amenaça el president Puigdemont recordant-li que podria acabar com Lluís Companys, afusellat acusat de rebel·lió, contra un Parlament i un Govern que posen el futur del país en mans dels ciutadans i les urnes.
Tot plegat és el resultat de quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia oficial empeltada de franquisme sociològic, que manté viva la humiliació de milers de ciutadans afusellats i torturats per haver posat en qüestió la pàtria espanyola. Una Espanya que no jutja polítics que s’enorgulleixen de l’herència del feixisme i que es nega aixecar les catifes de la Transició en nom de la democràcia. Ara fa exactament 77 anys que el franquisme va afusellar el president de la Generalitat. I aquí no passa res. Per al règim del 78, la figura del Lluís Companys segueix essent culpable de rebel·lió, i és un instrument per alimentar el relat guerra-civilista, un dels pilars imprescindibles per mantenir dempeus el negoci de les elits polítiques, econòmiques i funcionarials de Madrid. Sense amenaces a la unitat d’Espanya no es podria justificar davant de l’opinió pública la impunitat amb què actua el règim en tots els camps. I qui sap si la població no els perdonaria ser el sistema polític més corrupte d’Europa.
Només els estats democràtics demanen perdó. Les dictadures, no. Al contrari, s’acarnissen amb els qui pretenen una revolució democràtica. Aquest règim és molt conscient que el seu negoci només es manté en vida gràcies als silencis de la Transició i la legalitat monàrquica heretada del franquisme. Una legalitat que a hores d’ara només qüestiona l’independentisme i, ja en molts aspectes, Podemos.
El xoc serà entre un Estat corrupte i sense projecte per als seus ciutadans i una societat civil protagonista d’una revolució que ja no es pot aturar. És qüestió de temps. Poc temps. Aquesta és la gran arma de Catalunya. Il·lusió i futur contra ràbia i passat. I quan Catalunya marxi, Espanya tindrà l’oportunitat de pujar a un altre tren que la porti a trencar amb el seu passat franquista i a començar de zero.
