L’estratègia de l’Estat passa per aconseguir que siguin els mateixos partits i entitats independentistes els que s’encarreguin de desmobilitzar les pròpies bases. Per aconseguir aquest objectiu ha pres ostatges i també per això amenaça amb obrir procediments judicials a qualsevol que emprengui el mateix camí. Aquest és el pal; garrot, més aviat. La pastanaga és insinuar -que no pas comprometre- un tracte més benevolent als represaliats i el retorn de l’administració a mans d’un independentisme utòpic reconvertit en autonomisme pragmàtic i sota vigilància.
Però Carles Puigdemont i els quatre consellers que el van seguir a l’exili han destrossat aquest guió. Amb llibertat de moviments i capacitat estratègica, el 130è president de la Generalitat ha multiplicat els gestos d’audàcia, fins el punt de posar contra les cordes tot un estat. Ha aconseguit que Madrid s’empassi l’euroordre i ha evidenciat les limitacions de la justícia espanyola, incapaç d’impedir el viatge a Dinamarca. I amb tot aquest patrimoni, més una victòria electoral contra pronòstic, Puigdemont s’ha convertit en el líder moral del conjunt dels dos milions llargs d’electors independentistes.
Ara és Puigdemont el més interessat en una repetició de les eleccions. Una hipòtesi que causa una enorme aprensió entre els seus adversaris, tant interns com externs. En qualsevol cas, una jugada arriscada que ERC no es pot permetre, com s’ha demostrat aquest dimarts al Parlament. Els republicans poden pagar un preu altíssim per un retorn a l’autonomisme -ni que sigui tàctic- que el seu electorat és impossible que entengui. Roger Torrent no ha guanyat temps, l’ha perdut.
