Madrid contra el comerç català

"Molts dels problemes i de les retallades en l'àmbit social són la conseqüència d'un centralisme corrupte i estèril"

En cas de defunció, les persones solen rebre tota mena d'elogis i de judicis benèvols. Vegin, si no, com la mort repentina d'Emilio Botín va provocar l'immediat oblit de com se li va resoldre el cas de les cessions de crèdit (idèntic al de les primes úniques de La Caixa) o de com els tribunals espanyols que, segons ha dit amb encert el comentarista Jordi Creus, segueixen Manolo el del Bombo i no el Mostesquieu de la divisió dels poders de l'estat i de la necessària independència judicial, van elaborar l'anomenada doctrina Botín per a exonerar el financer del possible delicte que hauria comès. Als Albertos (Alcocer i Cortina) del "Fomento de Construcciones i Contratas" (que no de Contratos), perquè es referia a concessions o adjudicacions d'exclusives de serveis municipals com ara, p. ex., la recollida d'escombraries. Doncs, bé, els dos marits de Koplowitzes també van esquivar l'acció de la justícia d'una manera escandalosa. Igual que César Alierta que quan era president de la tabacalera privatitzada va cometre un "insider trading" que va ser un cas com un cabaç de informació privilegiada atès que una decisió seva havia de fer pujar la cotització en borsa i que tant ell com el seu nebot van comprar accions sabent que el dilluns següent s'apujaria la cotització i farien un negoci tan espectacular com indegut. Tots ells tenien la impunitat garantida per una doctrina jurídica de trajo a mida i tota mena de complicitats. En tot cas, a Botín ningú li va tenir en compte que el seu banc havia venut fons del delinqüent nordamericà, Madoff, que el seu germà va obtenir l'ocultació d'una sanció, perquè el perjudicaria degut al seu perfil mediàtic. I, per tant, el Rei va presentar-se a la capella ardent de la funerària a retre un últim homenatge a un personatge que tenia a Suïssa € 2.000 milions que son pare hi va col·locar ara fa 77 anys. La multa prevista per a aquesta mena de casos és del 150%, però "por ser vos quien sois", li ho van deixar per un 10%.

En realitat, no participo d'aquesta actitud de Déu l'hagi perdonat que incorpora la inclinació a fer només el panegíric de totes les virtuts que adornaven el finat. I, en conseqüència, quan, ara fa poc temps, el difunt va ser Miguel Boyer, vaig negar-me a formar part del cant coral que, per exigències del guió, deia que havia modernitzat l'economia espanyola i havia fet una aportació positiva al progrés del país. Personalment, el meu record és un altre. Per exemple, que un expresident de l'INI i un president de banc em van dir referint-se a l'etapa en que Boyer exigia que els nous militants del PSOE es declaressin marxistes. Em van dir que ja comptaven que, en un període prudencial, serien sensibles a les temptacions que en aquells nois els tenien preparades, però que no es podien imaginar la rapidesa amb que des del primer dia, es van oferir incondicionalment per a afavorir els seus negocis a canvi d'una adequada retribució. I em venen a la memòria operacions com la privatització d'alguns negocis de Rumasa, verbigràcia l'adjudicació de Galerias Preciados al multimilionari i socialista veneçolà, Gustavo Cisneros i a les fotos de la celebració de les dues parelles a bord del iot del de Venezuela, Les coses havien canviat i, en lloc del maoisme de la Xina popular, Boyer estaria més interessat en la popular xina, tan amiga de les noies Martinez – Bordiu – Franco. Després dels caps de setmana a l'hotel Crillon de Paris, va venir la tercera boda i la construcció de la mansió que la saviesa popular va batejar com a "Villa Meona" degut als 17 vàters que tenia, a part de la cabina climatitzada del gos al jardí. Tanmateix el que per a mi em va resultar més insosportable va ser la forma covarda i tèrbola amb que va presentar un recurs contra la meva llei de comerç cosa que va fer a favor de les grans superfícies i els grans magatzems.

Va ser, doncs, dels primers a utilitzar el Tribunal Constitucional per a vulnerar una competència exclusiva de la Generalitat per l'injust mecanisme de que s'interpretés que exclusiu no vol dir excloent i que quan el recurs el presenta el centralisme recuperador del govern de Madrid i centralista, la pura presentació ja anul·li i paralitzi la norma autonòmica, però no a la inversa. Els arguments van ser impresentables , però van servir per a imposar els criteris de les grans superfícies contra l'equilibrat model català que aquí havien establert amb general satisfacció d'operadors, consumidors i professionals de diferents formats. En canvi, el que Boyer abanderava era la submissió a la gran cadena que ara estrena com a nou president la persona que, en cinc eleccions consecutives, ha encapçalat com a primer candidat la llista de Falange Española. I, és clar, seguint la lògica dels permisos d'obertures de nous centres, ara el domini aclaparador de les grans superfícies segueix fins a les últimes conseqüències. Per exemple, fins a la regulació dels horaris comercials que abans dictava un trist governador civil del franquisme i ara, per contra, es nega al Parlament de Catalunya. Tot plegat, per la pecaminosa relació entre els grans establiments que volen la llibertat total d'horaris amb obertura perpètua si així ho volen els tallanassos de les grans superfícies. En la cadena d'errors d'Esperanza Aguirre s'hi pot afegir ara l'obertura perpètua que va començar a Madrid i s'ha traduït en un fracàs estrepitós, perquè el 24% de les botigues de la "Villa i Corte" han hagut de plegar i han desertitzat els carrers de la capital. Quin contrast amb l'equilibri i l'harmonia del model català que funcionava perfectament!

No es poden imaginar fins a quin punt em solidaritzo amb les paraules, les queixes i les protestes del Conseller Felip Puig! Primer, perquè té més raó que un sant i, segon, perquè al novembre del 2005 vaig publicar un llibre titulat "Informe Sanuy – Defensa del petit comerç i critica de La Caixa " que, dissortadament, segueix tenint plena vigència. Junt amb la meva solidaritat, li desitjo que no decaigui en la defensa d'un patrimoni forjat al llarg dels anys i ara que ja en fa 30 que vaig dimitir, li demanaria per favor, que fes retirar el meu retrat com a conseller del ram en el primer govern de la Generalitat recuperada. Es que m'han dit que tots els successors tenen un retrat de pintor i jo de Photomaton. Si era un problema de finançament, de la petita despesa me n'hauria fet càrrec jo personalment i, si no, li agrairia que suprimís aquest tracte discriminatori. Ben respectuosament i cordial també li demanaria que algú fes una repassada a les pàgines que va publicar La Campana, l'editorial de la gran Isabel Martí, per si alguns dels meus arguments encara s'aguanten. N'esmentaré, si m'ho permeten, alguns, perquè la defensa del petit comerç és una causa justa. No hi ha punt de comparació entre els gremis arrelats històricament al país i la patronal de les grans superfícies (ANGED) sobrevinguda i clarament convertida en un grup de pressió que no repara en despeses per a inspirar privilegis i normes que siguin beneficioses per als grans a costa del petits. La llibertat salvatge i la llei de la selva que prioritzen i practiquen només beneficia les butxaques dels poderosos segons el rumb que va marcar el titular Arias Salgado, portador d'un cognom molt arrelat al règim anterior i segurament repetit per això ajuntant la totalitat de la via paterna. Al 2004, el ministre Rodrigo Rato va fer publicar un estudi ple de falsedats que atribuïen al model comercial el nivell de preus de Catalunya. De fet, el model català és equilibrat i harmònic i, en definitiva, l'únic que fa el govern central en aquest, com en tots els altres temes, és erosionar les nostres competències. Ja no recordem Rajoy amb Piqué demanant signatures contra el nou Estatut de Catalunya aprovat al Parlament i en referèndum i també a les Corts Generals espanyoles que es buida de contingut amb el ribot d'Alfonso Guerra i la partidista i malèfica actuació d'un Tribunal Constitucional. O no és per això que ja no volem parlar de pactes amb gent que no els respecta i que la gent es torna, de forma clarivident, independentista? Només cal posar la moviola i recordar la denúncia del petit comerç al ministre Rato per una real defensa de la competència i que se'ls va torejar. Dones exactament un obscur secretari d'estat que es deia Guindos i, després, va ser president del banc Lehman Brothers a Espanya quan va fer fallida. Sense anar més lluny Guindos tolerava que les targetes de crèdit fessin pitjors condicions de cost al petit comerç víctima de la discriminació. Recordem també una llei aprovada per unanimitat a Catalunya (etapa Montilla) que Madrid va tombar sense contemplacions. Ara que alguns diuen que en lloc de independentistes cal preocupar-se de superar la crisi, convé tenir ben present que molts dels problemes i de les retallades en l'àmbit social són la conseqüència d'un centralisme corrupte i estèril. Un món en el qual l'Aznar i la FAES utilitzen "pipiolis granujas" com el Niño Nicolás, que es presenta patrocinat pel secretari d'estat de comerç García Legaz i de part del CNI, la Corona i el PP, al despatx de l'advocat Martell acompanyat per Javier de la Rosa amb promeses d'evitar presons o salvar Infantes. Renoi, quin país!

 
 

Comentaris