L’interrogant a resoldre és si Emmanuel Macron és la personalitat, l’eina que assumirà, des d’ara, la reconstrucció del sistema o si, per contra, es tracta de l’últim dic de contenció d’unes institucions que han mostrat unes esquerdes estructurals molt difícils de reparar. La victòria del jove president ha estat nítida, incontestable, però ha quedat molt lluny de la de Jacques Chirac el 2002. Quinze anys després, Marine Le Pen ha doblat els vots del seu pare, enfilant-se fins a un suport d’onze milions de ciutadans, totalment impensable en aquella ocasió. Una altra diferència: Aquesta segona volta ha registrat una quantitat estratosfèrica de vots blancs i nuls (4’2 milions) i un percentatge del 26% d’abstencionistes, tenint en compte que aquesta xifra es refereix només als electors prèviament inscrits.
Macron, a més, haurà d’afrontar unes eleccions legislatives el mes que ve sense tenir un partit estructurat i amb l’hostilitat més o menys dissimulada dels partits tradicionals (tant la dreta republicana com els socialistes) i, sobretot, de l’esquerra altermundialista de Jean-Luc Mélenchon. El sistema francès és majoritari, d’un diputat per circumscripció, a dues voltes. En aquest cas, les aliances seran decisives i Macron pot quedar-se perillosament sol a moltes demarcacions. Ha d’actuar ràpid o es trobarà una majoria hostil a l’Assemblea Nacional.
Més que mai, un percentatge altíssim dels ciutadans francesos desconfien del seu president. Però també és cert que el primer discurs d’Emmanuel Macron s’ha adreçat, justament, als qui se senten exclosos i s’hax expressat de forma radical. En no gaire temps se sabrà si Macron equival a una victòria de les elits o de la República.
