Deu ser a causa de la meva ignorància jurídica, però el cas és que estic indignada. M’indigna que el Tribunal Suprem espanyol ratifiqui una condemna contra Pepe Rubianes, contra una persona que ha mort. M’indigna que a Franco (autor directe o indirecte de la mort de centenars de milers de persones) no se’l pugui tocar perquè està mort; que a Pinochet no se’l va poder tocar perquè era vell. I que a algú que retenia com a botí de guerra (la Santa Cruzada) documents dels catalans, “por derecho de conquista”, no se li pugui dir res, perquè és tan honorable!
M’indigna que s’escudi en la Constitució, que intentava ser una recuperació de llibertats, aquella Espanya eterna, que jo crec molt minoritària, però que guanya terreny: aquells que criden els equivalents d'”Una, Grande y Libre” que ens va causar tants malsons en la nostra joventut o en la dels nostres pares. M’indigna el maquillatge permanent de la crisi econòmica, amb dades confuses i temorenques, com aquells “hilillos” de què parlava Rajoy quan el desastre del “Prestige”, mentre Aznar, covardament, s’ocultava en la Moncloa. M’indigna la feblesa d’un govern que no sap ni pot afrontar una crisi, els titubeigs, les contradiccions, mentre el PP escridassa i diu que Camps és un bon home.
M’indigna la rabiosa, forassenyada, extremista, caríssima i violenta campanya de “la roja”•, cortina de fum d’un govern que fa aigües, i m’indigna perquè ens han insultat, blasmat i befat per ser patriotes de Catalunya, mentre sents i veus una propaganda que té la mateixa estètica que tenia el franquisme: l’honor d’una “gran” nació que té una “única” selecció i que té una formosa Constitució que ens fa “lliures” a tots. Ha!
M’indigna que s’ofenguin dels renys d’Europa mentre la corrupció ja no es pot amagar a sota de la catifa, perquè augmenta i es destapa, mentre només quatre gats passen pel jutjat… M’indigna que s’hagi destapat el famós 3% de Pasqual Maragall, que tant va indignar perquè tothom tenia la cua de palla. M’indigna que parli de la “seva” llibertat lingüística qualsevol individu que a continuació em nega la “meva” llibertat lingüística.
M’indigna la irracionalitat i el fanatisme, i m’indigna encara més que els més irracionals i els més fanàtics són els que t’acusen a tu, que sí que ets demòcrata de sempre, de ser tu el fanàtic i l’irracional.
I m’indigna llegir el diari i haver d’endevinar què hi diu entre línies, tan acostumada com hauria d’estar-hi!
