Los nenes

"Ens veuen com una bona gent que no sap res: ni el que li convé ni el que no"

Es fa difícil d'entendre, oi? Com li expliques a algú que una determinada comunitat política vol votar i no li deixen? "Puede el Parlamento Catalán declarar la guerra al Rosellón?", demanava diumenge Felipe González, més perdut en els arguments unionistes que una parella d'enamorats en un Ikea. Els Morancos ho havien estès: "Claro, a votar! Me encantaría!". Però la mateixa Espanya que els riu les gràcies —i els ha fet milionaris— els volia degollar poques hores després: ara se'n desdiuen, i donen la culpa al periodista de TV3 per haver-los tractat com a persones adultes: "Nosotros somos humoristas! No se nos debía preguntar por un tema tan serio…" Ara ploren, els infantons. Són ‘gente de pueblo'. Olé tú!

No som ningú. Ni ells ni vostè… És un tema molt seriós, aquest, home! Humilitat! …No som ningú per decidir si podem o no ser un estat sobirà. Catalunya no pot decidir-ho: això depèn de Madrid, ‘de los políticos, de la gente que sabe'. I Mas li deia a González —el tercer Moranco—: ‘No s'adona vostè que aquí som massa pocs per engegar aquest procés des de Madrid?'. És cert: Catalunya —o el catalanisme polític sobiranista representat al Congrés dels diputats— mai podria per si sola fer front a les majories exigides per a la reforma constitucional, l'única sortida ‘legal' per a trencar el territori i "redefinir" les fronteres. ¿Què s'ha de fer, doncs? González ho té clar: acatar i callar, cenyir-se a les lleis, és a dir, a la veu de l'amo, del papu, de la iaia estatal, de la tieta Diàleg.

Perquè tota la xerrameca entorn de la paraula diàleg és, a dia d'avui, una pantomima: ¿de què han de dialogar si el mínim comú denominador de tota negociació ha de passar per un dret que se'ns nega, el dret a decidir lliurement quina mena de relació es vol tenir amb l'estat espanyol? La verborrea entorn de tot això que alguns exhibeixen és al·lucinant. Diàleg!, criden ben fort, a veure si cridant això no se sent una demanda tan raonable com ‘volem votar!' La paraula diàleg serveix més per distreure i fer veure que l'altre és un poca-solta que no per a oferir alguna cosa amb la qual arribar a un terreny d'acord i entesa. Fet i fet: ¿què podrien oferir per arribar a treure el dret a decidir de l'agenda política? ¿Diàleg?

Per Esperanza Aguirre, el dret a decidir equival al dret a decidir sobre si volem immigrants… És a dir: com que no muntaríem mai un referèndum per a demanar-li a la ciutadania si vol o no immigració dins de les seves fronteres —o si accepta o no instaurar de nou la pena de mort—, tampoc no podem muntar un referèndum sobre el futur de Catalunya. És ben reveladora, aquesta manera de pensar: pressuposa que si li demanes a la ciutadania certes coses —si vol impostos, immigrants, si vol el garrot vil, etc.— el tret et pot sortir per la culata.

Aguirre demostra que ella no és que se senti una persona amb vocació política per a donar respostes a la ciutadania —"¿Voleu anar aquí? Jo us hi porto!"—, sinó que el que vol és guiar-la, com una ànima lúcida i perfecta que fa i desfà perquè la gent ho accepti sense més, ja que la gent, per si sola, no sabria què està bé i què està malament —"No, no és aquí on heu d'anar, no! Jo sé a on està la vida bona, seguiu-me!"—.

Democràcia sí, però dins uns marges, dins d'unes fronteres: les que imposi jo, els límits de les meves manies, la cotilla absurda dels meus prejudicis, els contorns que estableixi el Gran Líder o Partit o Papu de Torn dins dels quals es poden fer certes coses, i no unes altres. D'aquesta mentalitat se'n desprèn la llei de l'avortament, i la llei Wert, però també González consona amb aquest paràmetre clàssic de polític del segle XIX…

Ens tracten com si fóssim menors d'edat, i ja no només com a catalans, sinó com a ciutadans, sigui un de Valladolid o d'Esparreguera. Ens veuen com una bona gent que no sap res: ni el que li convé ni el que no, ni la llengua que ha de parlar, ni la ràdio que ha d'escoltar, ni si ha de tenir un fill mongòlic o una filla ballarina. Segons el PP i el PSOE tots som imbècils, gent que necessita un bastó, tant per a guiar-nos pel camí del bé com per a masegar-nos la ronyonada.

D'aquí també aquesta contínua necessitar de fer por amb el terrorisme, la crisi: els mètodes dels adults quan no volen que els nens facin trapelleries. Ui, que vindrà l'home del sac! Ui que vindrà l'expulsió de la UE! Ui que els 300.000 morts dels Balcans seran ara catalans amb barretina (González dixit). Ui que vindran els etarres, ui els sobiranistes amb matxet! Ui que s'apaga el castellà a Catalunya, ui que les famílies no poden exigir la llengua de l'educació dels fills! Ui que s'acabarà la raça humana si vostè avorta un fetus amb tres ulls al cul! Ui, ui, ui que els immigrants ens treuen la feina de netejar fosses sèptiques!

I alhora que ens curen de tots aquests perills esborronadors, van donant ales a tota mena de monstres. Per sort, acabaran exhibint les balances fiscals…: ¿en quina mena de país s'inventen un nou mètode per a calcular allò que s'entén aquí i a la Xina? El concepte ‘balança fiscal', calculat d'una determinada manera —el flux—, és un estàndard internacional, com ho és, amb matisos, el sistema mètric decimal. Un metre és un metre, aquí i al Kiribati. Però Montoro volia que els metres d'Espanya fossin més petits, i per això truca un senyor molt enraonat i li diu: ‘fes-me uns metres a mida, que faci patxoca la Hisenda Patriòtica!'. I el senyor enraonat, de nom de la Fuente, li dissenya uns metres únics, com aquell poetastre que escrivia ‘sonetos cortitos', sense saber que sense catorze versos no és sonet…

I li posen un nom, fins i tot, a la cosa —"comptes públics territorialitzats"— perquè no sembli que és mentida. Un altre exemple d'aquest paternalisme: ‘no poden suportar la veritat, amaguem-la fins que no puguem més! Amaguem els llibres de comptabilitat! Aparteu les criatures!'. Finalment han cedit, però com un pare que accepta de mala gana que la filla es posi minifaldilla. ¿I no voleu centralisme? Doncs dues tasses! Judicial i legislativa… I si no t'agrada, nena, prepara't que parlarem de diàleg…

 
 

Comentaris